L'univers Gaudí, també protagonista del Saló del Còmic | Saló del Còmic
L’exposició Gaudí entre vinyetes permetrà als visitants al 35 Saló Internacional del Còmic de Barcelona conèixer l’obra del genial arquitecte a través de la historieta. La mostra és un recorregut pel còmic Els fantasmes de Gaudí, obra d'El Torres i de Jesús Alonso Iglesias, Premi a la Millor Obra del 2016 i publicat en català i castellà per l’Editorial Dibbuks.
L’exposició descobrirà el procés creatiu d’aquest còmic i alhora mostrarà diversos aspectes de l’univers d'Antoni Gaudí, un visionari de l’arquitectura, el disseny, el reciclatge, l’eficiència energètica, el co-working o la seguretat laboral. Gaudí entre vinyetes comptarà amb maquetes, eines i diversos objectes originals que complementaran el relat del còmic.
Jesús Alonso Iglesias i El Torres, autors de Els Fantasmes de Gaudí van enfocar la història cap al thriller en comptes de fer una biografia. Un cop de geni que ha comportat un gran reconeixement i prestigi als dos autors. Tot es desencadena quan l'Antonia, una caixera de supermercat, salva un home gran de morir atropellat i desencadena una sèrie de terribles esdeveniments als principals edificis construïts per Antoni Gaudí, on apareixen uns cadàvers amb unes mutilacions esfereïdores.
Dibbuks i l'aposta per Goya
Coberta de «Goya, lo sublime de lo terrible», de Dibbuks Foto: Dibbuks
Després de triomfar amb Gaudí, el duo del malagueny El Torres i el sevillà Fran Galán s'endinsaran en la vida i obra del pintor Francisco de Goya, que ha inspirat el còmic Goya. Lo sublime y lo terrible. L'obra, on el pintor interaccionarà amb personatges històrics com Manuel Godoy i la Duquessa de Alba, sortirà a l'octubre al segell editorial especialitzat Dibbuks
Segons detallava Ricardo Esteban, director editorial de Dibbuks en la roda de premsa de presentació, el còmic revisarà "el moment de bogeria i de pintures negres" de Goya, quan no sap si tot el que li passa en la seva ment és real o és imaginari. La història discorre sota una estètica "preciosista, goyesca i groga", omple de palaus amb aranyes penjant, i la seva publicació està prevista per al mes d'octubre, mentre el segell planeja el llançament –de moment posposat– de la faceta de Benito Pérez Galdós com a detectiu privat.
En la programació editorial de Dibbuks 2017, també hi destaca la "dramàtica i divertida" obra De tripas corazón, de Pozla, amb la història biogràfica de l'autor en la seva vivència com a pacient de la malaltia de Crohn. A l'abril, el segell publicarà Astrid Bromur. Cómo aniquilar al Ratoncito Pérez, de Fabrice Parme, una relectura sobre el famós ratolí, mentre que per a un públic una mica més gran, Dibbuks publicarà Valerosas, de Pénélope Bagieu, amb els dos lliuraments d'una sèrie de biografies de dones que "es van rebel·lar contra alguna cosa".
Una altra de les apostes destacades del segell serà el lliurament integral en un volum dels Dalton, d'Olivier Visoneau i Jesús Alonso, una obra que Esteban espera que tingui molt èxit. L'editor ha recordat que el passat mes d'octubre l'editorial Malpaso, amb seu a Barcelona, va adquirir el 70% de Dibbuks, una compra que s'ha fet efectiva aquest mes.
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
"Oi que pels Jocs Olímpics hi va haver un acord pel qual administracions en mans de diferents partits van fer un pla de treball conjunt per les obres, que van suposar enderrocar moltes cases i traslladar milers de veïns? Doncs si llavors va funcionar, per què ara no es pot plantejar un pla d’acció similar per la Sagrada Família?” Esteve Camps, president delegat de la junta constructora del temple, ho diu, com una opinió personal, al final d’una llarga trobada en què ha insistit moltes vegades que l’aspecte urbanístic és un problema de l’Ajuntament i que ells prou feina tenen a acabar les obres al seu solar.
Un solar, cal dir-ho, que ha funcionat com un estat independent durant molts anys, fins al punt que a l’Ajuntament no hi havia entrat cap plànol fins aquest 2017. L’obra més emblemàtica de la ciutat, l’edifici més gran i que serà el més alt quan s’acabi la torre central de 172,5 metres s’ha fet sense que els inspectors municipals hagin revisat les obres. I això que avui fa 135 anys que es va posar la primera pedra. En tots aquests anys, les relacions entre el temple, propietat de l’arquebisbat de Barcelona, i els diferents consistoris municipals han variat en funció del seu color polític. Això no tenia gaire importància durant el franquisme, quan les obres es feien lentament a partir dels donatius dels fidels, però amb l’eclosió turística postolímpica la situació va canviar brutalment i les obres van patir una acceleració espectacular que va agafar la ciutat amb el pas canviat. L’objectiu de la junta és acabar tota la part arquitectònica el 2026, d’aquí nou anys, però encara no hi ha un pla clar sobre com culminar l’accés a la façana principal, que pot suposar l’enderrocament de pisos i la reubicació de centenars de persones.
“El problema és que els consistoris només duren quatre anys, i quan hi ha el canvi, el nou que arriba no vol saber res del que ha fet l’altre -explica Camps-. Els nous, i ho trobo lògic, volen estudiar el tema abans de prendre una decisió i, com que el tema és complex, quan ho tenen mig negociat hi ha un altre canvi”. Ell, de fet, explica que quan va accedir al càrrec fa sis anys, el seu antecessor, Joan Rigol, li va assegurar que ho tenia gairebé tot tancat amb el consistori socialista. Després, Camps va pactar un altre pla amb el govern municipal convergent, també fins a l’extrem que estaven a punt de convocar un concurs internacional. Però amb l’arribada dels comuns les negociacions han tornat a començar de zero. I aquí és on som.
315x388L'interior de la basílica / PERE TORDERAL'interior de la basílica / PERE TORDERA
1 / 1
L'interior de la basílica / PERE TORDERA
Els comuns diuen que de moment el tema urbanístic i el planejament de la part afectada per l’accés a la façana de la Glòria “no és prioritari”. Aquest és el mantra. Mentrestant, això sí, s’han decidit a posar ordre finalment a la construcció. I és que el mite que la Sagrada Família no tenia llicència d’obres és cert, tot i que el 1885 es va demanar un permís a l’antic Ajuntament de Sant Martí de Provençals. No van obtenir resposta i per això la junta diu que les obres no són “il·legals” sinó que estan en una situació “anòmala”.
El novembre de l’any passat, l’Ajuntament i el temple van acordar crear una comissió tècnica de treball per “normalitzar” la situació amb un projecte d’obres que donés cobertura tècnica i jurídica a la llicència. Segons explica Janet Sanz, tinent d’alcalde d’Urbanisme, fins ara ja s’han fet dues sessions de la comissió, i els equips tècnics del consistori i de la junta estudien no només el procés per tenir la llicència sinó també l’estat dels treballs que s’estan executant actualment. “La voluntat compartida és trobar la millor solució tant per a la ciutat com per a la continuïtat de les obres”, diu Sanz.
315x388Espai sobre el creuer, a 60 metres d'altura / PERE TORDERAEspai sobre el creuer, a 60 metres d'altura / PERE TORDERA
1 / 1
Espai sobre el creuer, a 60 metres d'altura / PERE TORDERA
“Quan tingui la llicència em diran què toca pagar, però cal tenir en compte que hi ha bonificacions en funció de l’acord amb la Santa Seu sobre la construcció de temples”, avisa Camps. El president delegat de la junta es revolta quan li recorden les acusacions que el temple no paga impostos. “Estem disposats a pagar tots els impostos que ens pertoquin per llei -diu-. Però l’IBI no l’hem de pagar perquè som una fundació, i l’IVA de les entrades tampoc perquè està ben clar a la butlleta que és un donatiu per a la construcció del temple, i això està certificat per l’Agència Tributària. El que sí que paguem és l’IVA de tot allò que venem a la botiga, i quan toqui pagarem la llicència”.
De fer-se càrrec del reallotjament dels veïns afectats tampoc no en vol sentir a parlar. Almenys de moment, fins que no hi hagi una negociació més clara sobre el tema. “És la Sagrada Família qui ha de tenir la iniciativa i moure peça si té interès a fer l’escalinata. Nosaltres, per ara, només ens centrem a regularitzar el tema de la llicència”, explica Montserrat Ballarín, regidora del districte i negociadora amb uns veïns que reclamen pacificar una zona aclaparada per l’allau de turistes. “La ciutat s’hi vol implicar i, encara que confiem en els arquitectes de la Sagrada Família, pensem que hi ha d’haver un control públic per part dels serveis tècnics municipals sobre el que està passant. I ara ells estan disposats a col·laborar”.
540x306Obrers col·locant les balmes de bronze que decoren la cúpula de la sagristia / PERE TORDERAObrers col·locant les balmes de bronze que decoren la cúpula de la sagristia / PERE TORDERA
1 / 1
Obrers col·locant les balmes de bronze que decoren la cúpula de la sagristia / PERE TORDERA
Qui els espera amb candeletes és Daniel Mòdol, el regidor d’Arquitectura que va comparar el temple amb una mona de Pasqua -un símil, d’altra banda, que ja havia fet el mateix Dalí-. Mòdol explica que les futures actuacions en el temple hauran de passar per una renovada comissió municipal de qualitat arquitectònica que serà vinculant. No serà retroactiva, però, i només se centrarà en el que es faci en el futur en un temple que, per a ell, ja fa molts anys que va deixar de ser de Gaudí.
Però tant si hi ha acord final com si no, les obres no s’aturaran. Això és segur. “Podem acabar l’edifici el 2026 si es manté el ritme actual d’ingressos -diu Camps-. I ho podem fer tot a casa nostra sense necessitat d’ocupar més espai. Seria un disbarat, perquè es perdrà la perspectiva, però la basílica podria funcionar perfectament”, afegeix. Quan li demanaven quan s’acabaria el temple, Gaudí deia que el seu client, Déu, “no té pressa”. Els seus representants a la Terra, però, ja fa temps que en tenen. I molta. I no sembla preocupar-los si la ciutat no hi arriba a temps.
Lari, el gran alcalde de Barcelona que ningú recorda
Hilari Salvadó va ser alcalde entre el 1937 i el 1939 d'una ciutat sota les bombes i destí de més de 300.000 refugiats
CARLES COLS / CRISTINA SAVALL
Divendres, 17 de març del 2017 - 18:18 CET EL PERIODICO Hilari Salvadó és la resposta que la majoria dels concursants no encertarien en un qüestionari quiz. ¿Qui va ser l’últim alcalde de Barcelona de la Segona República? ¿Qui era l’alcalde que anava en persona a rescatar supervivents després dels bombardejos de l’aviació feixista italiana? ¿Qui era l’alcalde que va impulsar la construcció de refugis antiaeris i que va servir d’exemple a mig Europa en els preliminars de la segona guerra mundial? Ell és Hilari Salvadó, l’últim alcalde de la democràcia abans de Franco, al qual, per segona vegada, la ciutat mira de rescatar d’un inacceptable oblit, perquè la primera, el 1997, va acabar incomprensible en res.
Sovint, els polítics, per exemple, recorren a Winston Churchill, a les seves frases cèlebres i suposades heroïcitats, com les seves passejades per Downing Street en plena ofensiva alemanya sobre Londres, quan, en realitat, gràcies als desxifrats de la màquina Enigma, sabia que la Luftwaffe atacaria en un altre barri. Això, per no parlar de les seves cèlebres locucions radiofòniques, que en realitat realitzava, sembla, un actor, Norman Shelley, la veu també de Winnie the Pooh.
TRAJECTÒRIA IMPECABLE
El primer ministre de llegenda, malgrat tot, eclipsa el verdader home que era, el polític de trajectòria erràtica. És, en certa manera, l’antítesi absoluta d’Hilari Salvadó, amb una trajectòria impecable en dos dels anys més difícils de tota la història d’aquesta ciutat, que sota les bombes (es compleixen ara 79 anys del més brutal dels atacs, el de la Gran Via, amb 875 morts, entre els quals hi havia 118 nens) va haver d’acollir a més uns 318.000 refugiats. S’acostava més al Churchill de la llegenda que el mateix Churchill.
Els focus d'Esquerra han il·luminat amb tanta llum Companys que han encegat la visió sobre aquell alcalde humil i heroic del mateix partit
PRES A L''URUGUAY'
La vida d’aquell alcalde oblidat per molts retorna de la mà d’un treball d’investigació publicat per l’historiador Pau Vinyes, Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes, un llibre editat conjuntament per l’ajuntament i la Fundació Josep Irla, vinculada a ERC, partit en què va militar i que, en certa manera, repara una indesitjada injustícia. Els focus del martirologi d’Esquerra han il·luminat prioritàriament Lluís Companys i han deixat en la penombra personatges crucials com Salvadó. És curiós, però aquest és l’home que apareix en desenes de fotos històriques del president. Fins i tot va estar empresonat amb ell al vaixell 'Uruguay'. Però no s’acostuma a reparar en ell. Francesc de Paula Rius i Taulet, Carles Pi i Sunyer, José María de Porcioles, Enric Masó, Pasqual Maragall…, la llista d’alcaldes és llarga i alguns són recurrentment recordats, per les coses bones, per les dolentes o pel seu histrionisme, com seria el cas de Joan Pich i Pon, cèlebre per les seves ignorants ficades de pota («s’ha de posar aquí una llum genital…»). Cap, no obstant, va tenir una vida tan novel·lesca com Salvadó.
Fill de la Barceloneta, va ser víctima d’un dels més brutals i imprevistos temporals de la costa catalana, el de 1911. Va perdre aquell dia el seu pare i quatre germans. Les tragèdies, des d’aleshores, marcarien la seva trajectòria vital. No era un polític il·lustrat, condició que sí que complien llavors les cúpules dels partits, però els Fets d’Octubre de 1934, primer, i, sobretot, els Fets de Maig de 1937, el van conduir, com si fos el seu destí, a l’alcaldia. Era sempre, a desgrat seu, potser, al lloc inoportú. Pi i Sunyer, el seu antecessor, va ser nomenat conseller de Cultura de la Generalitat. Salvadó va passar a ser l’alcalde de Barcelona, llavors una institució proporcionalment molt més majúscula que avui. El pressupost municipal doblava el de la Generalitat. Un terç de la població de Catalunya vivia a Barcelona, una xifra que va augmentar a mesura que avançava la guerra.
ARXIU MILITAR DE L'AERONÀUTICA ITALIANA
Bombardeig sobre Barcelona, el 17 de març de 1938.
Diuen que l’emperador del Japó va saber que no guanyaria la guerra quan es va assabentar que el ferro de les bombes de l’enemic s’aprofitava per fabricar bombes. Salvadó va tenir una intuïció semblant el setembre de 1938, quan se’l va informar que les ambulàncies no havien anat a buscar els últims ferits perquè ja no tenien gasolina. Com tants altres, va fugir el dia en què les tropes de Franco entraven per la Diagonal. Van mirar, com tants altres, d’incautar-li els seus béns, però no en tenia. Ni un pis ni res. L’última cosa que va fer abans de deixar Barcelona, a la qual només va poder tornar després del seu exili a França, per morir el 1966, va ser demanar a l’interventor que aixequés acta que deixava la caixa de cabals municipal intacta, fins i tot amb alguns lingots d’or a dins.
L'historiador Pau Vinyes porta a terme un segon intent de rehabilitar 'Lari', després de l'accidentat intent del 1997
HOME AFABLE
El franquisme va mirar d’embrutar el seu nom, sempre, és clar, amb el verb florit del feixisme, que el va acusar de faldiller, de fanfarró i de formar part del «conglomerat anarco-bolxevic-separatista que desgovernava la ciutat». En realitat era un home afable i tranquil (Lari, l’anomenaven col·loquialment), que va evitar bastants abusos dels faistes i comunistes amb els quals li va tocar formar govern. Que els més franquistes que Franco, com el seu successor, l’alcalde Miguel Mateu, el denigressin forma part, en tot cas, del guió previst. El que és insòlit és que el seu nom no ressorgís amb força de seguida al tornar la democràcia.
La placa de la plaça, dins del bar Filferro. Ho va fer tímidament el 1997. L’alcalde Joan Clos va posar una placa dedicada a la casa on va néixer. Un any més tard, els veïns de la Barceloneta i l’ajuntament li van dedicar una plaça sense cap gràcia urbanística. Però el problema va ser que la placa amb el nom d’Hilari Salvadó i l’explicació de qui era es va col·locar en una paret provisional. Durant unes obres, la peça anava al contenidor. L’amo del bar Filferro, que es mereix un aplaudiment, la va salvar i la té col·locada a dins del seu local.
FOSCOR
Va ser un episodi trist. Va tornar en certa manera a l’ostracisme. L’any passat, quan se’n complien 50 de la seva mort, no hi havia ni una placa commemorativa a la seva tomba davant del mar al cementiri de Montjuïc que indiqués que havia sigut alcalde de Barcelona durant la guerra civil i artífex de la defensa antiaèria. Va ser Pau Vinyes qui va descobrir que al nínxol número 47 de la Via Sant Jordi, a l’agrupació setena, no hi havia ni una referència, ni la més mínima menció a l’últim alcalde republicà de la capital.
El govern espanyol preveu ara l’estat d’excepció per frenar el procés, segons El Periódico
Un escrit dirigit a la Comissió de Venècia diu que s’aplicaria, si el 155 resultés insuficient
El govern espanyol ha estudiat la possibilitat d’utilitzar l’article 116 de la Constitució espanyola, que fa referència als estats d’alarma, excepció i setge, per frenar el procés independentista en el cas que l’aplicació de l’article 155, que permet la suspensió de les atribucions de l’autogovern, fos insuficient. Així ho recull una informació d’El Periódico, que cita l’escrit d’al·legacions que l’executiu de Mariano Rajoy ha enviat a la Comissió de Venècia –que emet dictàmens sobre lleis dels estats membres– per justificar la legalitat de la reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional. Aquesta reforma dota els magistrats de capacitat per a sancionar i suspendre els càrrecs públics que incompleixin els seus dictàmens. La Comissió emetrà un informe sobre la qüestió dissabte.
Segons El Periódico, l’escrit que el govern espanyol ha enviat a Venècia va més enllà de justificar la reforma i deixa clar que ho té tot preparat per a impedir que es faci un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.
‘En el cas que hi hagués una forta reticència d’un govern regional o local, o de diversos, per complir amb les sentències i les decisions del Tribunal Constitucional, desafiant obertament els poders d’execució del tribunal, posant en risc el sistema constitucional en el seu conjunt, es podrà aplicar l’article 155. Si la situació fos més greu, aleshores l’article 116 també podria ser aplicable’, diu el text.
Segons la Llei 4/1981, que desplega l’article 116 de la constitució, es declararan els estats d’alarma, excepció o setge ‘quan circumstàncies extraordinàries fessin impossible el manteniment de la normalitat mitjançant els poders ordinaris de les autoritats competents’.
L’estat d’alarma es pot activar a ‘tot o part del territori nacional’ quan es produeixin ‘catàstrofes, calamitats, desgràcies públiques com ara terratrèmols, inundacions, incendis urbans o forestals o accidents de gran magnitud’, així com davant de crisis sanitàries, situacions de desproveïment o paralització de serveis púbics. L’executiu espanyol va activar l’estat d’alarma el 2011 durant la vaga de controladors. Aleshores va militaritzar els espais de control aeri per assegurar el funcionament normal de les instal·lacions.
L’estat d’excepció es pot activar ‘quan el lliure exercici dels drets i llibertats dels ciutadans, el funcionament normal de les institucions democràtiques, el dels serveis públics essencials per a la comunitat, o qualsevol altre aspecte d’ordre públic resultin tan greument alterats que l’exercici de les potestats ordinàries fos insuficient pe restablir-lo o mantenir-lo’.
La declaració de l’estat de setge es pot fer quan ‘es produeixi o amenaci amb produir-se una insurrecció o acte de força contra la sobirania o independència d’Espanya, la seva integritat territorial o l’ordenament constitucional, que no es pugui resoldre per altres mitjans’. En aquest cas, el govern ‘designarà l’autoritat militar’ que ‘sota la seva direcció hagi d’executar les mesures que procedeixin al territori al qual l’estat de setge es refereixi’.
El portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, ha assegurat que no sap quin és el contingut de l’escrit. ‘El govern deu haver presentat les seves al·legacions, i ara esperarà què diu la Comissió de Venècia.’ Segons Méndez de Vigo, aquest ‘és un tema jurídic enormement difícil’.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
La pressió europea pot fer cedir Madrid, segons el grup de Westminster sobre Catalunya
Christopher Bambery, portaveu de la iniciativa parlamentària, diu que tots els integrants del grup són partidaris del reconeixement del dret d'autodeterminació dels catalans
El portaveu del grup de discussió sobre Catalunya que s’ha creat al parlament britànic, Christopher Bambery, creu que la pressió de les institucions europees pot fer cedir el govern espanyol per pactar un referèndum amb el govern català. En declaracions a l’ACN, ha dit que la UE hi podria intervenir si hi hagués ‘greus ingerències democràtiques’, com ara la inhabilitació de càrrecs electes o atacs contra la llibertat d’expressió.
Tanmateix, espera que la UE no intervingui en el debat de la independència com ho va fer en el cas del referèndum d’Escòcia. Recorda, d’aquell cas, la ‘campanya de la por’ i les amenaces que els escocesos perdrien la nacionalitat europea si guanyaven el referèndum. Bambery diu: ‘No era cert en el cas d’Escòcia i no ho seria en el cas de Catalunya; és una condició que no es pot sostreure als ciutadans.’
Espera que la iniciativa d’aquest grup de discussió britànic encoratgi projectes similars. ‘Com més parlamentaris d’Europa donin suport al referèndum, més fàcil serà de convèncer el govern de Madrid que canviï d’actitud’, diu. Recorda que al grup hi ha diputats favorables a la independència i n’hi ha que no ho són, però que tots volen el reconeixement del dret dels catalans a l’autodeterminació. ‘Els catalans tenen el dret de ser consultats en referèndum, com va passar a Escòcia i al Quebec’, afirma.
Bambery confia que el grup ajudi a explicar als membres del Parlament de Westminster la situació política que es viu a Catalunya. ‘Els parlamentaris són una audiència qualificada, no es formen una opinió només a través del que diu la premsa’, assegura. I subratlla la importància de poder dialogar i establir contactes amb diputats catalans.
‘Volem democràcia a Europa i creiem en el principi d’igualtat dels seus ciutadans, i això vol dir que el dret d’autodeterminació d’una nació com Catalunya sigui reconegut –explica–. També volem estar en contacte amb persones de Madrid que no donen suport a la independència per escoltar les seves raons.’
La presentació oficial del grup es farà dimarts al parlament britànic i comptarà amb la presència del conseller d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, Raül Romeva. ‘Ens explicarà la persecució de càrrecs electes, que va més enllà dels grans noms com ara Carme Forcadell o Artur Mas, perquè hi ha més de quatre-cents casos oberts contra batlles i regidors a Catalunya’, recorda. La compareixença de Romeva també servirà, segons ell, per difondre la visió del govern català sobre la situació política actual i la solució que hi proposen.
El grup de discussió inclou membres de les dues cambres que componen el parlament britànic, la Cambra dels Comuns i la dels Lords, i hi són representants membres del partit conservador, el laborista, els independentistes escocesos i gal·lesos i els nacionalistes social-demòcrates d’Irlanda del Nord. El paper dels independentistes escocesos
El diputat del l’SNP George Kerevan ha estat l’impulsor d’aquest grup de discussió sobre Catalunya. ‘Hi ha un interès particular dels escocesos en Catalunya i per això hi ha tants membres de l’SNP al grup’, explica Bambery, que destaca el sentiment d’identificació que hi ha entre els independentistes escocesos i catalans. A més, preveu que si Catalunya convoca un referèndum al setembre, això tindrà un impacte sobre la situació a Escòcia i recorda que és molt probable que Escòcia convoqui un segon referèndum d’independència a final del 2018.
Bambery lamenta que mentre els escocesos van poder decidir democràticament sobre la qüestió de la independència el 2014, als catalans se’ls nega aquesta oportunitat. ‘Per què els catalans no poden tenir aquest mateix dret al setembre, si viuen en una democràcia?’, es pregunta. ‘Les arrels franquistes del PP’ expliquen l’actitud del govern espanyol
‘Personalment, no em sorprèn l’actitud del govern espanyol. El PP té les seves arrels en aquells que donaven suport a Franco’, diu Bambery. I ho matisa així: ‘El PP no és un partit franquista ni feixista, però aquesta és la seva herència.’ I afegeix que el nacionalisme espanyol és una de les causes de la ‘incomprensió’ del govern espanyol. ‘L’estat espanyol no ha gestionat bé el llegat de la guerra civil; hi ha una història de persecució i repressió a Catalunya que s’ha de tenir en compte’, diu. Bambery lamenta que el govern del PP no entengui que els catalans es vulguin independitzar. Finalment, diu: ‘Quan l’estat espanyol amenaça de suspendre l’autonomia aplicant l’article 155 de la constitució rememora aquells anys.’
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Petrolis Independents comença aquest dissabte a retirar les plaques franquistes de Lleida
Una artista garrotxina s’ha ofert a la companyia de benzineres per comprar totes les plaques que treguin per fer-ne una escultura
per Nerea Rodríguez 10/03/2017
elMón
Plaques de l'Institut Nacional de la Vivenda | ACN/ CiU Lleida
La companyia de benzineres Petrolis Independents començarà aquest dissabte a retirar les primeres plaques franquistes dels 342 edificis de la ciutat de Lleida on encara perviu aquest símbol, després d’obtenir per escrit l’autorització de l’alcalde de la Paeria, Àngel Ros, perquè puguin ocupar la via pública, si s’escau, per poder-les treure amb l'autorització dels veïns. Aquest divendres Petrolis Independents farà una crida a través de les xarxes socials per demanar voluntaris que col·laborin en la retirada, fent servir el hastag #Francohamort. Les persones interessades també tenen l’opció d’enviar un correu electrònic a info@petrolisindependents.cat.
A més, Petrolis Independents adreçarà en els pròxims dies una carta als presidents de les comunitats de veïns que tinguin una placa franquista a la façana per oferir-los treure-la immediatament sense cap cost. Els propietaris de la firma petroliera expliquen que contactaran aviat amb aquells responsables de comunitat que no responguin a la petició. Els pròxims dies la plataforma Lleida Lliure de franquisme enviarà un correu a totes les associacions de veïns del municipi per comunicar-los el dia de retirada de les plaques i per preguntar-los-hi si tenen algun inconvenient. La plataforma i Petrolis els donaran quinze dies per respondre i a partir d’aquell moment atendran les peticions que els arribin i posteriorment retiraran “d’ofici” aquelles sobre les quals la comunitat de veïns no s’hagi pronunciat.
Tanmateix, els propietaris de l'empresa, Joan Canadell i Jordi Roset, han volgut recordar públicament a l’alcalde Àngel Ros que “està incomplint la Llei de Memòria Històrica, que estableix molt clarament que els ajuntaments, amb els seus propis recursos, han d’eliminar els símbols franquistes que perviuen als seus municipis”. I han reblat: “alcalde, no pateixi, la societat civil sempre actua quan els governants no responen”.
Comprar les plaques
D’altra banda, una artista garrotxina s’ha ofert a la companyia de benzineres de baix cost per comprar totes les plaques que treguin per fer-ne una escultura. Des de Petrolis responen que “les plaques no estan a la venda” però que potser els hi regalen. L’empresa explica que faran públic el cost de la retirada de les plaques un cop hagin conclòs l’acció.
Petrolis Independents comença aquest dissabte a retirar les plaques franquistes de Lleida
Una artista garrotxina s’ha ofert a la companyia de benzineres per comprar totes les plaques que treguin per fer-ne una escultura
per Nerea Rodríguez 10/03/2017
elMón
Plaques de l'Institut Nacional de la Vivenda | ACN/ CiU Lleida
La companyia de benzineres Petrolis Independents començarà aquest dissabte a retirar les primeres plaques franquistes dels 342 edificis de la ciutat de Lleida on encara perviu aquest símbol, després d’obtenir per escrit l’autorització de l’alcalde de la Paeria, Àngel Ros, perquè puguin ocupar la via pública, si s’escau, per poder-les treure amb l'autorització dels veïns. Aquest divendres Petrolis Independents farà una crida a través de les xarxes socials per demanar voluntaris que col·laborin en la retirada, fent servir el hastag #Francohamort. Les persones interessades també tenen l’opció d’enviar un correu electrònic a info@petrolisindependents.cat.
A més, Petrolis Independents adreçarà en els pròxims dies una carta als presidents de les comunitats de veïns que tinguin una placa franquista a la façana per oferir-los treure-la immediatament sense cap cost. Els propietaris de la firma petroliera expliquen que contactaran aviat amb aquells responsables de comunitat que no responguin a la petició. Els pròxims dies la plataforma Lleida Lliure de franquisme enviarà un correu a totes les associacions de veïns del municipi per comunicar-los el dia de retirada de les plaques i per preguntar-los-hi si tenen algun inconvenient. La plataforma i Petrolis els donaran quinze dies per respondre i a partir d’aquell moment atendran les peticions que els arribin i posteriorment retiraran “d’ofici” aquelles sobre les quals la comunitat de veïns no s’hagi pronunciat.
Tanmateix, els propietaris de l'empresa, Joan Canadell i Jordi Roset, han volgut recordar públicament a l’alcalde Àngel Ros que “està incomplint la Llei de Memòria Històrica, que estableix molt clarament que els ajuntaments, amb els seus propis recursos, han d’eliminar els símbols franquistes que perviuen als seus municipis”. I han reblat: “alcalde, no pateixi, la societat civil sempre actua quan els governants no responen”.
Comprar les plaques
D’altra banda, una artista garrotxina s’ha ofert a la companyia de benzineres de baix cost per comprar totes les plaques que treguin per fer-ne una escultura. Des de Petrolis responen que “les plaques no estan a la venda” però que potser els hi regalen. L’empresa explica que faran públic el cost de la retirada de les plaques un cop hagin conclòs l’acció.
Us oferim un retrat particular de l’escriptor Josep M. Espinàs, avui que fa noranta anys
L'escriptor Josep M. Espinàs.
Retratem l’escriptor Josep M. Espinàs, avui que fa noranta anys. I el definim tot jugant amb el format de diccionari, que a ell tant li agrada, i aplegant entrades que en conjunt el poden caracteritzar, ens el poden acostar. El contingut de cada entrada s’ha confegit a partir d’entrevistes fetes durant la seva carrera o bé a partir de la seva obra, vastíssima: noranta llibres i aviat noranta-un, perquè prepara el volum Collita d’emocions, una tria de moments i personatges sorgits de la vintena de Viatges a peu que ha escrit. Segons la seva editora, Isabel Martí, el llibre podria sortir a principi de setembre, coincidint amb la Setmana del Llibre en Català.
Les cites entre cometes volades són extretes d’entrevistes. Les que van entre cometes baixes són tretes de les seves obres o d’uns altres textos publicats.
Notícies del dia
Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu
AFORTUNAT “Al llarg de tots aquests anys he viscut l’atribució de tota mena d’intencions. Però m’he acostumat a acceptar-ho. Jo sé que no tinc certes intencions: sé que no he fet mai res per guanyar diners, que no he fet mai res perquè m’aplaudissin. Ara, em considero un privilegiat, això sí que puc dir-ho, perquè sense haver tingut intencions ni premeditar res, m’he pogut dedicar a un ofici que m’agrada, la gent m’ha acceptat en aquest ofici i així he anat vivint els anys, amb tranquil·litat de consciència. En aquest sentit em considero afortunat.” A PEU… Els viatges a peu de Josep M. Espinàs, pels Països Catalans però també per terres aragoneses, basques, castellanes i gallegues ocupen un conjunt de vint volums i són un gènere per si mateix. L’estudiosa d’aquests volums Elisabet Armengol diu: «El gènere que es va construint a poc a poc amb aquesta sèrie de viatges, tots ells bastant semblants, però a la vegada lleugerament diferents –ja sigui per les particularitats de l’indret o per les incidències i anècdotes que hi tenen lloc, que comporten diferents registres narratius– conformen segons l’autor una “col·lecció de narrativa inusual”, una “aportació modesta però fins ara inexistent –per la intenció i la continuïtat– en la producció de la literatura catalana”, que s’emmarca dins del gènere literatura de viatge, que a la vegada forma part de les escriptures del jo. (…) Espinàs expressa que per a ell els viatges a peu han representat un gran ensenyament a l’hora d’aprendre a respectar la diversitat humana, però sobretot una doble experiència: “el coneixement dels altres i la valoració exacta de nosaltres mateixos”.» Espinàs a peu per Aragó.ARTICULISTA El 23 d’abril de 1976 sortia el primer número de l’Avui, i Josep M. Espinàs hi començava a publicar un article d’opinió diari (tret del dilluns). De llavors ençà, s’ha passat quaranta anys escrivint i publicant cada dia una columna a la premsa. Primer al diari Avui i després a El Periódico. Abans ja havia col·laborat a la premsa, amb reportatges a la revista Destino i articles a El Correo Catalán. El seu primer article va aparèixer el 1949, quan tenia vint-i-dos anys. Avui, la suma dels articles que té publicats als diaris supera els 11.000. Espinàs és un articulista atípic, perquè fuig de l’anàlisi política, se centra en fets populars i quotidians, però sense deixar d’aportar-hi reflexions pròpies, de gruix. El llibre Una vida articulada recull la seva activitat com a columnista, amb voluntat d’antologia. Ell ha dit: «La meva addicció a l’article ha esdevingut tan escandalosa que em temo que ja no tinc la força de voluntat de plegar. Són molts anys…» BARÇA Es pot llegir a la web del Futbol Club Barcelona: El ‘Cant del Barça’ es va estrenar el 27 de novembre de 1974, dins els actes del 75è aniversari de l’entitat, abans del partit que culminava aquella efemèride. 3.600 cantaires, dirigits pel mestre Oriol Martorell, des de la gespa de l’estadi, van posar veu en públic per primera vegada al nou himne. La lletra l’havien escrita Josep Maria Espinàs i Jaume Picas, i la música l’havia composta Manuel Valls. Ràpidament aquest himne es va fer molt popular, gràcies al ritme, al fet que és possible d’acompanyar-lo picant de mans, i a una lletra molt encertada, que resumeix els valors que s’associen al barcelonisme, especialment l’esperit d’acollida a tots els qui volen integrar-se en la societat catalana, i l’esperit de club, que ha de ser present en tota la massa social. CANÇONS INFANTILS En el llibre-disc Les 26 cançons infantils (La Campana), Josep M. Espinàs escriu: «S’havia aconseguit arrencar el moviment de la Nova Cançó. Eren els anys seixanta del segle passat. El moviment creixia perquè s’hi anaven incorporant nois i noies joves. […] Però hi havia una altra generació, la dels nens i les nenes de pocs anys. I quines cançons els arribaven? Algunes d’aire tradicional. […] Aleshores vaig pensar que es podia obrir un nou camí perquè les criatures s’afegissin al corrent de cançó en català que havien iniciat els grans. […] Aleshores jo estava vinculat a Concèntrics, l’empresa discogràfica que havia creat Ermengol Passola. […] Em va semblar que el desafiament era apassionant. Jo ja tenia l’ofici de fer cançons i podia intentar aplicar-lo a les cançons per als petits. […] La música l’havia de fer un músic professional que, a més, tingués una excepcional capacitat de construir, a partir de cada tema, un ritme i una melodia adequada. Francesc Burrull era aquest expert.» CAPELLETES LITERÀRIES “Jo crec que per a l’escriptor és bo tenir connexions fora de la seva pràctica d’escriptor per no tancar-se en ell mateix, per aprendre coses de la vida i després portar-les a la seva literatura. Jo no he connectat amb grups literaris, però ja des de molt jove. No feia com aquells poetes joves que anaven a casa del Riba, per exemple, per veure el mestre. No és que hagi tingut una falta de respecte, és que és el meu temperament. A mi m’avorreixen les discussions literàries. Jo tinc una penya que es reuneix cada setmana i entre aquests amics no n’hi ha cap altre d’escriptor. Hi ha un ginecòleg, un relacions públiques, un microbiòleg, un especialista en cinema, un dissenyador. Jo amb aquesta penya no parlo pas dels meus llibres.” DICCIONARI COROMINES “Sóc un gran admirador de Joan Coromines, el filòleg, el consulto sovint per plaer. Obro per qualsevol pàgina i trio una paraula. M’explica d’on ve cada paraula, què significa. Els orígens de les paraules sempre m’han interessat molt. Potser perquè em dic Espinàs, que la gent no sap que ve del Rosselló i l’espinàs és l’esbarzer. Però jo procuro no tenir punxes.” EDICIONS LA CAMPANA Josep M. Espinàs i Isabel Martí van fundar Edicions la Campana el 1985. L’escriptor i l’editora s’havien conegut un any abans a Enciclopèdia Catalana, on ell formava part del consell literari de Proa i ella hi feia de secretària. Els primers llibres que van editar foren títols de l’Espinàs: un primer recull d’entrevistes del programa Identitats, Aprendre a conviure, un segon volum d’Identitats i El teu nom és Olga, el més venut de la història de l’editorial. ESPAII TEMPS “L’espai per a mi és molt més important que el temps. El temps ens modifica d’una manera visible; en canvi no ens adonem de com ens modifica canviar d’espai. Som uns altres. El temps se’m fa evident. Tot passa en el temps. Els dies no tenen importància, perquè jo penso el temps present. M’interessa el temps com a producte que s’ha incorporat a la meva vida i a la meva experiència, no pas per fer discursos.” ESTIL “Amb els anys fas un aprenentatge: cada vegada amb menys paraules intentar dir més coses. Coses que no són transcendentals, però que reflecteixen la meva manera de veure les coses, la realitat, la gent. Es barreja l’apunt autobiogràfic amb la realitat que m’envolta. Amb la quantitat de llibres que he fet, si no anés depurant, em penso que no hauria arribat enlloc. […] Jo no he trobat una manera d’escriure, jo he tingut una manera d’escriure. En aquest sentit sóc fatalista. Jo no busco, m’he trobat sempre que les coses sortien com sortien. Potser perquè era l’única manera que podien sortir de mi. […] Jo no vaig decidir ser escriptor. La millor frase que m’han dit mai va ser una vegada fent un viatge a peu, essent a la Pobla de Massaluca (a la Terra Alta), una senyora em va dir: ‘A vostè no li diuen escriptor?’ Jo sóc una persona a qui diuen escriptor, no una persona que va voler ser escriptor. Són els altres els que m’han fet escriptor.” I al llibre El meu ofici, diu: «L’estil és una cosa molt delicada. Si el forces per pujar un graó en l’escala de la prestigiosa complexitat, el risc de frustració és considerable.» ÈXIT “He d’acceptar l’èxit, però no és una paraula que jo faci servir mai. No és del meu vocabulari familiar. Prenc la cita de Thomas Merton, que deia: Condicions per tenir èxit? Primer, tenir-ne ganes (els més pedants en diuen vocació). Després, tenir unes determinades aptituds. Determinades, perquè si en tens moltes, l’esforç que fas és mínim i no van endavant, i si no en tens cap, no ho pots fer. I en tercer lloc, que les circumstàncies no siguin massa desfavorables. No que sigui favorables sinó que no siguin excessivament desfavorables.” IDENTITATS Un programa d’entrevistes dirigit i presentat per Josep M. Espinàs, que es va emetre per TV3 entre el 1984 i el 1988. Espinàs va entrevistar les personalitats més significatives del món cultural català, en els gairebé cent capítols de la sèrie. Aquest programa el va fer molt popular. Entre els entrevistats: Salvador Espriu, Joan Coromines, Montserrat Roig, Pere Calders, Oriol Bohigas, Antoni Tàpies, Tísner, Carme Serrallonga, Eliseu Climent, Pere Duran Farell, Lluís Llach, Oriol Regàs, Joaquim M. Puyal, etc. INVENTARIS A Josep M. Espinàs li agrada de fer llibres d’inventari. N’ha escrits sobre els records de la seva infantesa; en forma de cartes, sobre la relació amb la seva filla Olga; a seixanta-cinc anys, sobre les jubilacions que ha anat practicant en el curs de la vida; a setanta-quatre anys, sobre els moments que salva en un ‘temps afegit’ de vida; sobre les relacions particulars que ha establert amb alguns escriptors destacats, sobre l’ofici, el fet de ser escriptor i d’escriure… Són llibres que formen un tot i que es poden llegir com unes memòries fragmentades. Espinàs amb la seva editora, Isabel Martí.ISABEL MARTÍ Editora de Josep M. Espinàs des del 1985. Tots dos, cofundadors de la Campana (‘It’s a bell’ – Isabel: Espinàs es va inventar el nom de l’editorial a partir d’aquest joc fonètic). En el llibre El meu ofici, parlant d’editors amb els quals havia treballat, diu d’Isabel Martí: «…per primera vegada, i quan ja havia publicat més de quaranta llibres, em vaig trobar amb una editora que llegia els originals, feia anotacions al marge del meu text, em proposava petits afegits o supressions. És a dir, algú que, en col·laboració amb l’autor, exercia el seu ofici d’editor. […] He acceptat sense dubtar el noranta per cent de les observacions que m’ha fet. He tingut, doncs, aquesta sort: trobar un editor que s’estima els seus autors, que els respecta i que treballa a favor de la qualitat dels seus llibres. Ni amb autoritarisme ni amb indiferència. Amb convicció. Sóc conscient del meu privilegi.» LECTORS Diu Espinàs: “No penso que hagi estat un dels escriptors més populars, però sí que puc ser un dels escriptors que té més fidels seguidors, perquè han trobat una mena de literatura, un estil, una manera d’explicar i han fet compatible aquesta literatura amb la seva vida, amb la seva experiència.” L’escriptor va dedicar un llibre a algunes cartes que havia rebut de lectors al llarg de la seva dilatada carrera d’articulista. És Entre els lectors i jo. Hi diu: «No hi ha dos lectors iguals. Les reaccions davant d’una frase, d’un títol o d’un article sencer són extraordinàriament diverses, encara que cada lector pensi que la seva valoració és la natural, la raonable. L’articulista sap que no. L’articulista sap, per experiència, que les interpretacions del que ha escrit són múltiples. Sovint rebem cartes amb algun comentari que no ens hauríem imaginat mai.» MORT “Jo en parlo de la mort, perquè és un fet evidentíssim, però no m’impedeix pensar en el dia a dia, en el minut, en el segon.” En el llibre La bella capitana, Espinàs parla de la mort com a fet natural, quotidià, repetit. Però ple de matisos. Escriu: «Hi ha morts que són estèrils. Són com un gra que cau de l’arbre en terreny inhòspit. Hi ha morts fecundes, que reneixen en els sentiments, en les idees dels altres. Morts que han deixat un petit rastre en uns llibres, en unes músiques, en unes pintures. Són les morts que han estat acollides pel pas del temps. La mort potser existeix perquè una nova vida pugui empènyer el món. No sempre és fàcil dominar els finals.» NÉSTOR LUJÁN Periodista, gastrònom, i escriptor, fou un dels grans amics d’Espinàs, a més de ser el seu cunyat. A Una vida articulada escriu, arran de la mort de Luján: «Has estat això, espiritual i sensual, un prodigiós barrejador de sucs de vida, l’home més allunyat del monolitisme, el més antipedant dels cultes, i la llibertat de la teva intel·ligència et feia dir que no suportaves la perfecció. Jo també ho crec: deixar-se endur per un batec arriscat d’entusiasme val més que assegurar-se un rigor esporuguit. Tota la vida has estat això, Nèstor, un desafiador incorregible i feliç.» Josep M. EspinàsNOVEL·LES I PROSES L’inici literari d’Espinàs va ser en l’àmbit de la ficció. Del 1953, amb Com ganivets o flames (premi Joanot Martorell) fins al 1968, va escriure nou novel·les, entre les quals va aconseguir el premi Sant Jordi per L’últim replà (1961). Després va dir prou i de llavors ençà s’ha dedicat als gèneres de no-ficció: els llibres de viatges, proses memorialístiques, de reflexió sobre temes actuals o intemporals, etc. Ell s’explica: “Literàriament no m’he penedit mai de res. Tampoc no he planificat mai res. Ha sortit el que ha sortit. Cert que vaig fer nou novel·les i vaig guanyar el premi Sant Jordi. I els editors volien publicar novel·les i els lectors les compraven. Semblava que havia de seguir aquest camí. Per què vaig deixar d’escriure novel·les? No ho sé. No em sap greu haver deixat la novel·la. Era una època que tampoc no hi havia prosa narrativa en català. Hi havia una preponderància de la poesia en la postguerra immediata. I era molt estrany que un noi jove català, que havia anat a l’escola en castellà, escrivís en català una novel·la. Però tampoc no ho vaig planificar. Ho he fet sempre tot així, com si fos fàcil. Per això no he tingut enveges, obsessions ni ambicions. A mi la literatura m’és fàcil, però no dic que sigui fàcil.” OFICI “Tots els textos que escric no els he planificat prèviament. Agafo una idea i començo a escriure i quan s’acaba, s’acaba. I oblido els textos immediatament. Formen part del passat. Tot el que escric és fet sense premeditació i no ho corregeixo mai. No sé corregir, perquè no estic segur de millorar-ho. Estic segur que el que em surt per primer cop és el millor que em pot sortir. Tot i que jo no sé mai si el que escric està bé. Aquest és el secret. Hi ha un subconscient que em diu que allò valia la pena escriure-ho i que deu tenir un interès. Però és allò. I tornar a pensar en una cosa que m’ha sortit seria com falsificar-me a mi mateix. La literatura és el com, no pas el què. […] I jo no aspiro a la perfecció. […] A mi no m’agrada patir. Si hagués de patir, tot escrivint, no escriuria. Per escriure, patir? No m’imagino patint pel meu ofici. Si una cosa no m’ha sortit d’entrada ho he deixat córrer. Patir no va lligat a l’ofici d’escriure.” Va dedicar el llibre El meu ofici al seu ofici d’escriptor. OLGA El teu nom és Olga és el llibre més venut dels noranta que ha publicat Josep M. Espinàs: 94.000 exemplars i traduït a vuit llengües. El llibre, dedicat a la seva filla Olga, que té síndrome de Down, és escrit en forma de cartes. Al començament d’aquest volum Espinàs s’adreça al lector: «Amb els anys he anat madurant el convenciment que la relació entre l’Olga i jo no era un afer estrictament privat, i segurament la meva condició d’escriptor m’ha empès a córrer el risc de passar la barrera. El risc és, sovint, l’amic que ens ajuda a fer amics, i voldria que totes les Olgues del món en tinguessin cada dia més. Per això les havia d’escriure, aquestes pàgines. I m’hauria sabut greu no arribar-hi a temps, perquè penso que si en aquest llibre hi ha alguna cosa vàlida és l’amor a la vida.» OLIVETTI A El meu ofici escriu: «Una de les gràcies que trobo a la meva vella Olivetti és que quan hi escric fa soroll. […] Quan tinc una idea clara, la sèrie dels petits sorolls s’accelera, és més rítmica. A vegades, dubto i m’aturo després de vuit o deu percussions. Normalment és un silenci curt. Si fos llarga, la pausa, voldria dir que allò que vull escriure encara no ho tinc prou madur. Aquests silencis de la màquina són fracassos temporals. Quan torno a sentir el tac-tac, tac, tac-tac-tac-tac, el soroll irregular em tranquil·litza, m’anima. És com si, quan pico la te, i la o, les lletres em parlessin. El meu teclat de palanques té vida. Pica sobre la cinta que va passant lentament. Aquest és el soroll del meu ofici..» I també explica en una entrevista: “Aquesta Olivetti m’ha acompanyat cinquanta anys. És un dels grans amics que tinc. I penso que no l’abandonaré mai. I si m’abandona ella, doncs què hi farem.” PIPA “Hi he fumat sempre. I realment m’ha acompanyat en tots els viatges a peu. Quan dubto, encenc una pipa i mentrestant penso. La pipa, per mi, és un instrument de treball, perquè és còmplice del que escric. […] La màquina d’escriure té un ritme i la pipa en té un altre. Les diferències són evidents, que la pipa separa i la màquina continua. Però sí que és cert que amb totes dues coses el món funciona i que estic en un món on jo també puc funcionar.” POPULAR “Sí que sóc un escriptor popular. Miro de ser rigorós amb les paraules, i en aquest cas popular vol dir conegut del poble. Però per una part petitíssima del poble sóc popular. Has de tenir en compte les proporcions. Sóc molt relativista amb tot això. Fa temps, quan anava pel carrer i em parava una persona i em deia: ‘Jo el llegeixo sempre’, em posava vermell i no sabia contestar amb naturalitat. Això m’amoïnava una mica. De jove he estat molt tímid. Això se m’ha curat amb l’edat. Però sí que tinc un cert punt de no voler presidir, de prendre un paper més discret.” POSTERITAT «Si he de ser franc, absolutament franc, la posteritat no l’he tingut mai en compte. […] En principi, la norma és l’oblit progressiu, i l’experiència demostra que, si la mort proporciona un cert prestigi notable, aquest prestigi és momentani. Si alguna cosa em preocupa una mica és la pre-posteritat, és a dir, no poder acabar el llibre que estigui escrivint. Perquè m’agrada començar i acabar. Que això és la vida.» PREDICCIONS “Ben poques coses que s’han predit han passat. Ben poques coses. Hi havia científics i tècnics que deien que el petroli s’acabaria el 1972. Després van dir el 2010. Ara ja parlen del 2050.” PUDOR “Els Espinàs tenim pudor a expressar els sentiments. Però això no crec que afecti els meus llibres, perquè en el moment que els escric no tinc pudor ni tinc res, perquè no sé què estic fent. Tinc al cap alguna cosa i intento trobar les paraules per explicar-la. I ho faig amb naturalitat i llibertat, sense haver-me programat per fer un llibre que tracti d’un tema d’una manera determinada. Això seria massa artificiós.” Espinàs a l’anterior redacció de VilaWeb, amb motiu dels seus vuitanta anys.
RECORDS“Jo recordo poc. Tinc imatges visuals. Els meus records són visuals. Sóc molt visual i això potser en la meva literatura es veu. De dates, en canvi, no en retinc mai cap. Jo no tinc records amuntegats de l’estil: ‘Quan tenia set anys…’ Quan jo tenia aquesta edat era molt petit, és l’única cosa que sé.”
SANT JORDIDurant 62 anys consecutius, per la diada de Sant Jordi, Espinàs ha presentat llibre nou i ha sortit al carrer, a signar exemplars, a trobar-se amb els seus lectors. Explica: “Una vegada, per Sant Jordi, se’m va atansar una noia i em va demanar que dediqués el llibre a la seva filla, que encara no havia nascut. No hi era, però ja li volia començar a fer una biblioteca. És curiós. Aquesta festa m’agrada, perquè veus la diversitat de lectors i et cures de qualsevol idea monolítica sobre el que sigui.”
SENY“Veure és opinar, perquè cadascú té la seva mirada i si ho escric d’una determinada manera, opino. I el lector sempre té una opinió del que fas. Aquest és el risc d’escriure, que els altres opinen, allò que has volgut i allò que no has volgut. I has de passar aquesta penitència. T’hi has d’acostumar i no enfadar-te. El l’ector estàa en el seu dret. De mi han opinat les coses més contràries. Que sóc un home de seny, per exemple. Ja sé que ho sóc en moltes coses, però faig coses que no són assenyades. De fet, no ho sóc pas un home de seny. Escriure poemes a l’adolescència, ja no és de seny; als quinze anys escriure una novel·la, ja no és de seny; a la postguerra escriure una novel·la en català, no és de seny. Després, decidir-se obrir camí amb la cançó, no és assenyat… He fet moltes coses a la vida que no són assenyades tal com s’entén seny: sigues prudent, calcula les coses bé i pren la decisió adequada.”
SETZE JUTGESTal com s’explica a la Viquipèdia: Els Setze Jutges va ser un grup de cantants en llengua catalana fundat el 1961 per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. La seva missió era impulsar el moviment de la Nova Cançó i normalitzar i defensar l’ús del català cantant cançons contemporànies en la nostra llengua. Els primers membres, com Miquel Porter i Moix o Josep Maria Espinàs, van decidir retirar-se quan aparegueren cantants professionals. Varen començar cantant cançons pròpies i versions de cantants francesos, especialment Georges Brassens, un dels màxims exponents de la cançó protesta. Més tard, el cercle s’anà ampliant amb nous cantants: Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Ramon Bonet, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs. El cantant Raimon també estigué vinculat al grup durant els inicis de la seva carrera.
VIDA I FESTADel llibre I la festa segueix, Espinàs comenta: “Mentre visquis, vius una festa. Viure és tan interessant! Anar pel carrer, pujar a un autobús, sentir què diu pel mòbil una noia, que deixa anar un crit i m’espanta… La vida és una cosa que no s’acaba mai si vas amb els ulls i les orelles ben obertes. I, per tant, la festa segueix, la vida segueix. Festa és un sinònim de vida.”
VERSOS“Jo sempre he escrit versos. Sóc una persona de les que encara fa versos, no poemes i encara menys, poemaris. Són versos d’ocasió. Conec la mètrica, la tècnica. I per a la penya que freqüento, cada any faig uns versos per Nadal, correctes, amb una mica d’ironia, em diverteix fer-ne. Ara, la poesia és secreta, encara que n’he publicat alguna. Jo he publicat dotzenes de versos en català a la revista Sábado gráfico, fent sàtira política. De jove vaig fer els versos d’adolescent corresponents. M’ha agradat sempre fer versos, i trobo que és interessant, perquè et dóna una disciplina tècnica. M’interessa molt la música a mi i m’agradaria que algun crític digués: ‘I la música d’aquestes proses està bé i per això de tant en tant les fa en vers’. L’accent per a mi compta molt. Potser la música que hi ha en cada frase meva, és el que fa que el lector s’hi senti identificat, perquè viu la música, no només la idea. El ritme, paraula clau.”
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
10.03.2017 16:30 
