dimarts, 31 de gener del 2017

El pont del Diable sobre el Llobregat, un món de llegendes

Tasta el Vallès

El pont del Diable sobre el Llobregat, un món de llegendes

Destruït i construït diverses vegades, l'arc central del pont és el gòtic amb més llum de Catalunya amb aproximadament 37 metres

per Marta Maseras 12/01/2017 
ElMón                                               
Vista del pont del diable a Castellbisbal | Marta Maseras



Diu la llegenda que... "Hi havia una serventa que s'havia de passar gairebé tot el dia anant a cercar l'aigua a l'altra banda del riu en una fonteta. Un dia que el riu baixava molt ple, va dir que valdria més donar-se al dimoni que haver de fer tants viatges a la font. A l'instant se li presentà un cavaller que li prometé fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La serventa va acceptar. El diable, car no era altre el cavaller, es posà tot seguit a treballar amb tota fúria. Només hi mancava una pedra. La matinada s'acostava. En passar el diable per davant de Can Cortès, el gall d'aquesta casa es posà a cantar anunciant el dia. El diable, que només pot treballar durant les hores de la fosca, en sentir cantar el gall cregué que ja era de dia. No havent tingut temps d'acabar el pont, deixà caure amb ràbia la pedra a terra, i quedà dreta, tal com encara avui es troba, i enfonsada set canes" (Recull Joan Amades 1890-1959).

Més conegut com el pont del diable de Martorell, una bona part també pertany a Castellbisbal, al Vallès Occidental. Construït a la part més estreta del riu Llobregat, el pont d'origen romà, cap al segle X aC, formava part de la Via Augusta, amb una llargada inicial de 130 metres i 10 metres d'ample, quasi horitzontal i de construcció senzilla, com es pot veure en els extrems del pont. Ha estat declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.

Placa incorporada al pont del Diable | Marta Maseras


 
Ha estat reconstruït diverses vegades. Completament destruït per una crescuda de riu, el van reconstruir l'any 1143. Cap al 1283 es va iniciar a càrrec de Bernat Sellés una restauració d'estil gòtic. L'arc central és el gòtic amb més llum de Catalunya amb aproximadament 37 metres. Aquest pont ja no permetia el pas de vehicles, destinat només a pas d'animals. Cap a l'any 1768, va ser reformat per Juan Martín Cermeño. I finalment l'any 1939 va ser destruït per l'exèrcit republicà per evitar l'entrada de tropes franquistes. El pont que veiem ara quan passem per l'autopista és una reconstrucció del 1963, seguint l'estil gòtic.


A un costat, a la part de Castellbisbal, hi trobem l'Arc del Triomf, que dóna entrada al pont. Segurament n'hi havia un altre a l'altre costat, que no s'hauria conservat. Aquí veiem algunes plaques amb inscripcions romanes que indiquen les legions romanes que hi van treballar al pont (legio X Gemina, IV Macedonia i VI Victrix).

Atents en passar el riu, el dimoni encara conviu entre nosaltres. Veritat o mentida..., el que sí que és cert, és que el Pont del Diable és de visita obligada.

Passejant per dalt del pont del Diable | Marta Maseras
 
Detall de l'arc central del pont del Diable a Castellbisbal | Marta Maseras
 
La llegenda del pont del Diable | Marta Maseras

dijous, 12 de gener del 2017

Constituïm presenta una proposta de constitució catalana al Parlament Europeu

Món > Europa

Constituïm presenta una proposta de constitució catalana al Parlament Europeu

Ramon Tremosa, Josep-Maria Terricabras i Liz Castro van participar també en la jornada de debats per a explicar el procés català · Tremosa destaca a VilaWeb l'interès que desperta el procés català a Brussel·les



WhatsApp Image 2017-01-11 at 19.08.57
La plataforma Constituïm va presentar ahir al Parlament Europeu la seva proposta de constitució catalana, en la jornada organitzada per ALDE, els Verds, els Conservadors i Reformistes Europeus i l’Esquerra Unida Europea. També hi van participar, entre més, els eurodiputats Ramon Tremosa i Josep-Maria Terricabras, acompanyats de Liz Castro, per explicar el procés català.
Jordi Domingo, representant de Constituïm, va explicar la importància de comptar amb un text articulat per a afavorir la participació ciutadana en un referèndum, també la d’aquells que no volen la independència. Domingo va explicar l’experiència a VilaWeb: ‘Ha estat esplèndid. En totes les reunions hem detectat un extraordinari interès pel procés i hem estat molt ben rebuts per la resta d’europarlamentaris participants.’
WhatsApp Image 2017-01-11 at 18.59.47
Els representants del govern i el parlament flamencs es van mostrar especialment interessats en la qüestió catalana. Constituïm s’hi va reunir dimarts a Brussel·les, com també amb membres del parlament federal belga i el responsable de la comissió d’Afers Estrangers. En aquestes trobades, la plataforma catalana va aprofitar per lliurar-los un exemplar de la proposta de constitució catalana.
Sobre una possible declaració d’independència després del referèndum, Domingo explica que si els mitjans són democràtics, Europa no hi té res a dir. I sobre la capacitat d’adaptació europea, diu: ‘L’experiència demostra que la Unió Europea és capaç d’adaptar-se.’
Liz Castro, Ramon Tremosa i Josep-Maria Terricabras expliquen el procés català
WhatsApp Image 2017-01-11 at 19.52.47
Al simposi, traduït simultàniament al català, hi van participar set eurodiputats de diverses nacions europees, amb l’objectiu d’exposar visions diferents sobre la manera com la UE ha d’encaixar políticament l’exercici del dret d’autodeterminació dels pobles en ple segle XXI.
En representació catalana, Ramon Tremosa i Josep-Maria Terricabras, acompanyats de Liz Castro, van explicar el procés a les dues-centes persones que omplien la sala de l’eurocambra. ‘Poques vegades l’any es veuen sales tan plenes a Brussel·les’, va dir Tremosa. ‘Es fan molts actes al Parlament Europeu i mobilitzar dues-centes persones està molt bé. Això demostra que la unió de catalans, bascos, flamencs, escocesos, gal·lesos… suma.’
Foto: Ramon Tremosa
Fotografia: Ramon Tremosa.
Captura de pantalla 2017-01-11 a les 21.44.14
Fotografia: Ramon Tremosa.
Un dels moments culminants de l’acte va ser la intervenció de Liz Castro. Durant vint-i-cinc minuts, va explicar com Catalunya havia arribat fins al punt on es trobava actualment i els assistents van dedicar-li una gran ovació.
A més dels eurodiputats, a la jornada hi van participar també acadèmics. Un dels més destacats va ser Nikos Skoutaris, professor de dret europeu a la Universitat d’East Anglia, convidat especialment per Tremosa i Terricabras. Va parlar de la capacitat d’adaptació de la UE a la independència de Catalunya o Escòcia. ‘La flexibilitat de l’ordre legal europeu pot ajudar a l’adaptació, però tot depèn de la voluntat política dels estats membres’, va dir. I va deixar clar que ‘la visió segons la qual la Unió Europea no pot adaptar-se a la secessió catalana o escocesa és contrària a allò que ha passat històricament’.

[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

dimarts, 10 de gener del 2017

Puigdemont revalida el seu "compromís" amb el procés en l'aniversari de la seva elecció: "¡A fons i fins al final!"

Puigdemont revalida el seu "compromís" amb el procés en l'aniversari de la seva elecció: "¡A fons i fins al final!"

El president considera que és la millor manera de "correspondre a l'immens honor" que li va fer el Parlament avui fa un any

    Opinió

    EL PERIÓDICO / BARCELONA
    Dimarts, 10 de gener del 2017 - 11:56 CET
    Carles Puigdemont ha aprofitat, aquest dimarts, el primer aniversari de la seva elecció com a president de la Generalitat per revalidar el seu "compromís" amb el procés independentista que està impulsant el seu Executiu. I ho ha fet a través d'una de les vies que utilitza amb més agilitat: les xarxes socials.
    Així, en un apunt al seu compte de Twitter, Puigdemont assegura que "complir el compromís" de culminar amb èxit el procés -proclamat des de la tribuna del Parlament el dia de la seva investidura- "és la millor manera de correspondre a l'immens honor" d'avui fa un any, quan va ser elegit president amb els 62 vots de Junts pel Sí i 8 de la CUP.
    "¡A fons i fins al final!", diu Puigdemont, en una mostra més de la seva determinació i la seva ferma aposta per la independencia.



    Carles Puigdemont
    @KRLS
    Complir el compromís és la millor manera de correspondre a l'immens honor que em va fer el Parlament avui fa un any. A fons i fins al final!
  • Google+ 0
  • Más
  • Espanya continua creant-se enemics (ara a Letònia) .Per: Vicent Partal


    • Editorial
    • Vicent Partal
    Opinió > Editorial

    Espanya continua creant-se enemics (ara a Letònia)

    «Anhele veure la cara que faran Dombrovskis i el govern de Letònia quan Espanya els diga que –si us plau!– no facen cas del resultat del referèndum català»



    El-vice-president-de-la-CE-per-lEuro-i-el-Di--leg-Social-el-leto-Valdis-Dombrovskis-1
    Espanya, com és ben sabut, és un país peculiar. On s’ha documentat, per exemple, que hi ha unitats de la policia que reben ordres del govern per fabricar dossiers dedicats a empastifar polítics de l’oposició. I on hi ha mitjans que publiquen les filtracions d’aquestes unitats sense ni tan sols comprovar-les.
    Estan tan acostumats a fer aquestes coses, absolutament anormals en democràcia, que ja no ho troben lleig. I com que ni entenen que això siga lleig, lògicament ve un moment que, pretenent empastifar qui siga, trepitgen una línia vermella i es creen enemics de la manera més estúpida que hom puga imaginar.
    Ara els ha passat. Si ho recordeu, fa gairebé un any que la revista Interviú va publicar un article increïble, en què s’acusava el vice-president de la Unió Europea, el letó Valdis Dombrovskis, d’haver cobrat per unes declaracions amables amb el procés de Catalunya cap a la independència quan era primer ministre de Letònia. Les acusacions es basaven en un suposat informe de la policia espanyola que deia que els Pujol li havien pagat sis milions d’euros en compensació i que qualificava Dombrovskis de ‘corrupte’ i el considerava una persona que volia ‘fer mal a Espanya’. Aquell dia, profundament impressionat per l’abast de la bestiesa, vaig escriure un editorial que es titulava ‘Han d’estar molt desesperats per a organitzar xous com el de Dombrovskis
    Evidentment, la Comissió Europea ni tan sols en va fer cas. Dombrovskis va dir que allò era una bestiesa sense cap ni peus i ho va considerar un insult personal. Però, com és normal, a Letònia l’Oficina de Prevenció i Lluita contra la Corrupció es va aplicar a esbrinar si allò era cert. Finalment, ahir aquesta oficina va emetre un comunitat en què deia que, després d’haver investigat l’afer, no havia trobat cap indicació que això que diu la policia espanyola fos veritat i que, per tant, descartava rotundament de dur a judici l’ex-primer ministre.
    Anhele veure la cara que faran Dombrovskis i el govern de Letònia quan Espanya els diga que –si us plau!– no facen cas del resultat del referèndum català.
    P. D. No espereu pas cap rectificació ni d’Interviú ni de la policia espanyola ni disculpes de l’estat… No saben què és, això.

    [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

    S’ha mort el presitigiós sociòleg polonès Zygmunt Bauman

    Cultura > Lletres

    S’ha mort el presitigiós sociòleg polonès Zygmunt Bauman

    És l'ideòleg de la societat líquida



    Imatge en un primer pla de l'escriptor polonès Zygmunt Bauman, en una conferència de premsa a Barcelona el 16 de febrer del 2016.
    Imatge en un primer pla de l'escriptor polonès Zygmunt Bauman, en una conferència de premsa a Barcelona el 16 de febrer del 2016.
    El cèlebre sociòleg i filòsof polonès Zygmunt Bauman, ideòleg de la societat líquida, s’ha mort avui a noranta-dos anys. S’ha mort a Leeds, segons que ha informat la premsa polonesa.




    Gazeta Wyborcza
    hace 19 horas
    Zygmunt Bauman - najwybitniejszy polski socjolog i filozof. Twórca koncepcji płynnej nowoczesności.
    282
    121
    564



    Va ensenyar sociologia a la Universitat de Varsòvia entre el 1954 i el 1968. Aquell any, en una purga antisemita, va perdre la plaça de professor i va emigrar a Israel. D’ençà del 1971 vivia a Anglaterra, on va ser professor de la Universitat de Leeds, fins que es va retirar el 1990. Les seves primeres obres eren en polonès. A partir del 1972, va publicar els seus assaigs i estudis en anglès.
    El novembre del 2014, els dies previs al 9-N, Bauman va signar el manifest ‘Deixeu votar els catalans‘, juntament amb més personalitats internacionals, com ara Desmond Tutu, Adolfo Pérez Esquivel, Ken Loach, Noam Chomsky i Colm Tóibín. El manifest deia:
    «Aquesta exigència ferma de votar és el resultat d’una llarga sèrie de desavinences entre els governs de Catalunya i d’Espanya sobre el grau d’autonomia cultural, política i financera de què haurien de gaudir els catalans, malgrat els diversos intents que hi ha hagut d’arribar a una solució acceptable.
    Tal com mostren els precedents quebequès i escocès, la millor manera de resoldre les disputes internes legítimes és emprar les eines de la democràcia. Evitar que els catalans votin sembla contradir els principis que inspiren les societats democràtiques.
    Així doncs, fem una crida al govern espanyol i a les seves institucions, així com als seus homònims catalans, a treballar conjuntament perquè la ciutadania de Catalunya pugui votar sobre el seu futur polític i que es negociï de bona fe d’acord amb el resultat.»

    Les obres de Bauman traduïdes al català són:
    Identitat. Converses amb Benedetto Vecchi (Universitat de València, 2005).
    Una aventura anomenada ‘Europa’ (Arcàdia, 2006).
    Noves fronteres i valors universals (CCCB, 2006).
    Els reptes de l’educació en la modernitat líquida (Arcàdia, 2007).
    Temps líquids. Viure en una època d’incertesa (Viena, 2007).
    Desconeguts a la porta de casa (Arcàdia, 2016).

    [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

    Toni Soler: ‘No es pot proclamar la independència durant un any’

    País > Principat

    Toni Soler: ‘No es pot proclamar la independència durant un any’

    Entrevista al director del 'Polònia' i periodista, que acaba d'editar el primer número de la revista el Món d'Ahir



    Captura de pantalla 2017-01-10 a las 9.06.57
    El Món d’Ahir és l’últim fill de Toni Soler. Aquest Nadal ha vist la llum aquesta revista gruixuda trimestral dedicada a la ‘història d’autor’. És un punt d’intersecció entre la història, el periodisme i la literatura que pren el nom de les delicioses memòries de Stefan Zweig. Dues-centes pàgines de relats d’història de to periodístic i sense pressa. Soler dirigeix la revista editada per la seva productora, Minoria Absoluta, i recupera una passió per la història i per la narració de qualitat que no ha abandonat mai. En aquesta entrevista, parlem del Món d’Ahir, del món d’avui (el ‘Polònia’) i del món de demà (la independència). Soler reflexiona sobre la influència del ‘Polònia’ en la política catalana, l’humor com a desdramatitzador, el ritme del procés i allò que falta per assegurar el tret.
    Una revista de paper… en un món digital de pissarretes i mobilitat… i de més de dues-centes pàgines?
    —Havíem de demostrar que podia ser així. Havíem de fer un producte tan bonic a la vista i al tacte que la gent no es conformés de veure-ho en una pantalla d’ordinador o de cap aparell. I crec que ho hem aconseguit. Tant pel tipus de material com per la qualitat del disseny i la impressió, aquesta mena de producte te l’has de poder endur a casa. Si no, la sensació és que no se n’obté la millor versió. Aquesta era la idea. Creiem que el món digital arrasarà amb moltes coses, però hi ha una mena de producte que se sostindrà en el paper. Per això ho hem fet així. També perquè creiem que l’oferta de no-ficció o d’història d’autor en català anava coixa i podíem ajudar a millorar-la. Aquest gènere híbrid entre la història, el periodisme i la literatura tenia una possibilitat d’èxit. Hi havia un terreny a explorar. Tenim molt bons autors al país per explorar-lo.
    Stefan Zweig inspira la idea i la capçalera. Al primer número, hi surten Xammar i Pla… Teniu la sensació que cal recuperar un periodisme literari amb certa tradició i qualitat a Catalunya?
    —Recuperem aquest periodisme que ara ja és història. És de fa vuitanta anys.
    I ara n’hi ha, de periodisme com aquest? Té espais d’expressió?
    —Qui vol fer-ne, en fa en diversos mitjans. Sí que n’hi ha. També hi ha historiadors que són grans narradors. I grans narradors que expliquen molt bé la història. En qualsevol cas, la idea inicial del Món d’Ahir era publicar un 70% de material inèdit i un 30% de recuperació. Alguns dels textos recuperats no havien vist mai la llum en català, com el fragment de Chateaubriand sobre Napoleó –que hem traduït expressament per la revista– o les cartes de Plini el Jove a l’emperador Trajà. El cas és que volem publicar història per a ser llegida. Per a assaborir la lectura de la història. Ens sembla que tenim un avantatge sobre altres publicacions que tracten la història com allò que també és: una ciència social on els fets, l’anàlisi i les dades són centrals. No tan especulatiu ni tan fantasiós ni tan literari. Nosaltres cobrim aquest flanc.
    Toni Soler (fotografia d'Oriol Bäbler).
    Toni Soler (fotografia: Oriol Bäbler).
    Parlar d’història des del periodisme i la literatura… de l’historiador a l’autor (de l’objectivitat a la subjectivitat). Què us han dit els historiadors? Els ha agradat o s’ho miren amb recel?
    —No n’he rebut cap comentari. Hem rebut moltes impressions dels lectors. La revista és tan bonica i la gent és tan amable que quan la rep la penja a Twitter amb fotografies. Això diu molt de la proposta que hem fet. Els historiadors no n’han dit res. Almenys a mi. Em preocupava que alguns historiadors se’n sentissin exclosos. Hi ha uns quants historiadors que crec que escriuen molt bé. Però també n’hi ha que són bons bàsicament en el terreny de la documentació i la comprovació de dades. I aquests últims tenen una tendència lògica a censurar-se l’emotivitat per no afectar l’objectivitat de la seva feina. Però hi ha historiadors que són molt bons narradors i amb qui m’agradaria comptar. De fet, en aquest primer número hi ha un article inèdit d’Antony Beevor, que escriu molt bé. El seu article és potser el més dur de la revista perquè parla de la guerra.
    Del primer número, se’n dedueix una defensa dels valors nous i consolidats de casa combinats amb notes d’alta qualitat arribades de fora… L’encerto?
    —A cada número hi ha d’haver uns esquers. Són necessaris en una revista com aquesta. Noms que arrosseguin per ells mateixos. Hem tingut la immensa sort de comptar d’entrada amb Eduardo Mendoza, que ha estat tan amable d’escriure un text molt bonic de l’exposició de 1888, i Antony Beevor mateix. Volem alternar els grans noms amb noms no tan coneguts però amb molta qualitat. Noms del periodisme i la literatura més jove. Aquest contrast de mirades veteranes i fresques és bo per a la revista. Si podem ser una plataforma de noves veus, serà una sort.
    Tota en català, tret d’algunes peces? Quin enfocament lingüístic feu?
    —La revista és en català. Seria absurd de negar que si ho fem en català i no en castellà –que seria l’opció comercialment rendible– és perquè volem augmentar l’oferta en català i demostrar que té una demanda. Això no és cap caprici. Forma part del nostre pla de negoci i ha de ser rendible. Si no ho és, no continuarà. Per tant, la revista és bàsicament en català. Hi ha autors que escriuen habitualment en els dos idiomes i no se’ls ha fet cap suggeriment sobre la llengua. A Eduardo Mendoza no li vam dir res de l’idioma i ens el va enviar en català. A Guillem Martínez tampoc no li’n vam dir res i ens el va enviar en castellà. Suposo que s’hi sentia més còmode.
    Sorprèn aquesta proposta de Toni Soler i Minoria Absoluta paral·lela al ‘Polònia’, que poua en aquesta pugna constant i en la capacitat de reacció ràpida. Necessitàveu compensar aquella activitat fent una cosa diferent?
    —És cert que fa un temps vaig tenir uns quants mesos improductius per diverses raons. Tenia temps de pensar… s’havia acabat el tricentenari… Minoria Absoluta anava a tot gas i jo anava fent les meves aportacions a l’equip del ‘Polònia’… I aleshores va sorgir la idea. Som una productora amb una debilitat per la història. Tenim una línia de programes documentals dedicats a la història molt consolidada. Tenim tirada al tema històric. I som gent que fa continguts. I els continguts s’han de servir amb el millor format possible. Fer una revista com aquesta et posa en contacte amb gent amb molt talent. I això és molt bo per a una productora de continguts. És molt bo per a nosaltres. És com una inversió. I ens ho hem passat molt bé preparant-ho. És un gust.
    Fa més de deu anys que feu el ‘Polònia’. Hi ha força gent que s’informa de la política a través d’aquest programa. Si més no, és el contacte que té amb la política. Noteu que és una gran responsabilitat?
    —No crec que sigui bona idea que hi hagi gent que tingui el seu contacte amb la política només amb el ‘Polònia’. El ‘Polònia’ és només un complement. Em sembla molt encertat que es faci després del telenotícies. I em sembla que la proporció és justa quan TV3 dedica una hora diària a la informació i mitja hora setmanal a parodiar aquesta informació. Em semblaria fora de lloc que la gent s’informés amb el ‘Polònia’. No és l’objectiu ni la funció que té. Per afalagar-me, hi ha gent que diu que el ‘Polònia’ retrata més bé la realitat que no els informatius. És cert que el ‘Polònia’ mira de posar els polítics davant el mirall, amb la seva vanitat i la seva ambició… Però és un programa que té l’obligació de fer riure i no es basa en el rigor periodístic. No podem suplantar els companys d’informatius.
    L’humor és una eina poderosa amb molta capacitat d’influència. I hi ha imitacions i esquetxos que poden deixar ben tocat un polític o un partit…
    —Encara s’ha de demostrar que els esquetxos dels programes d’humor afectin realment la imatge que la gent té dels polítics i en el sentit del seu vot. En qualsevol cas, analitzar-ho és feina dels sociòlegs i politòlegs. És molt important que si Catalunya té un ecosistema polític propi, aquest ecosistema tingui una paròdia pròpia. Això també ens diferencia. Els estatuts d’autonomia equiparen totes les comunitats autònomes. Però tenir un programa com el ‘Polònia’ o no tenir-lo marca una diferència.
    Com una petita estructura d’estat…
    —No és cap estructura d’estat, però és una evidència del fet diferencial. Del fet de tenir un sistema polític propi. Una altra cosa és si ho fem millor o pitjor, però l’existència d’un programa d’aquestes característiques és un símptoma del fet diferencial.
    Us heu de frenar mai?
    —[Riu] Que si ens hem de frenar? I tant! També he de dir que som bones persones. No hem volgut mai ser enfants terribles. Jo ja no tinc ni edat de ser-ho. Però quan en tenia l’edat, tampoc no em movia la provocació per la provocació. Mai no ens ha temptat buscar l’escàndol. Sincerament. Sí que ens frenem. Però també alguna vegada ens hem passat de frenada. No sempre tenim temps per a la reflexió detinguda.
    Hi ha punts que no es poden tocar? O que són més delicats?
    Toni Soler (fotografia d'Oriol Bäbler).
    Toni Soler (fotografia d’Oriol Bäbler).
    —En política, no. Avui és delicat això de la correcció política. De les minories, bromes sobre sexes o opcions sexuals… La malaltia i l’humor negre, és clar que no el toquem. Però ara fer broma sobre religió és molt més fàcil que sobre feminisme. I sobre la monarquia és més fàcil que sobre gais. Cal estar atent. No podem actuar com si no hi hagués un públic mirant. Hem de ser receptius a les crítiques i als comentaris de la gent. Cada setmana hi ha algun ull de poll que es trepitja. Però insisteixo que el nostre objectiu no és anar per la vida escandalitzant. En política, que és el nostre tema, el llistó és molt amunt.
    Serà igual el ‘Polònia’ de la Catalunya autonòmica i el de la Catalunya independent?
    —No ho crec. Hi haurà més teca. Perquè, si hi ha independència, hi haurà un govern amb més poder i més controvèrsia. I un dels motors del ‘Polònia’, que és la relació Catalunya-Espanya, no s’acabarà de cop. Continuarà existint. La relació amb Madrid continuarà essent font de controvèrsia i, per tant, d’humor. Ens adaptarem a allò que hi hagi. Bé ens vam adaptar a l’època Montilla, que era un avorriment total. Vam haver de ser tan creatius per a superar l’avorriment general de la situació que vam fer alguns programes memorables, en aquella època. Vull dir que no ens preocupen els esdeveniments que es puguin produir.
    És molt sa riure’s d’un mateix. Això sempre. Però en una situació com l’actual, de projectes històrics de gran magnitud, ajuda a afinar el tret? L’humor ajuda a l’autocrítica…
    —Sí. Tendim a l’altisonància perquè tenim un dèficit de política real. I aleshores tendim a la solemnitat excessiva.
    L’humor també ens evita de ser patètics en moments com l’actual.
    —Costa una mica d’evitar alguns comportaments patètics. Fer humor ajuda i és un antídot contra el patetisme. Sobretot desdramatitza. Avui que a les xarxes, a Twitter, cada dos per tres sembla que s’acaba el món, l’humor i la distància ajuden a veure que no n’hi ha per a tant.
    Doncs, en aquest procés hi ha moments de molt dramatisme… Passem dels dies històrics als dies de derrota total… Com el viu Toni Soler, aquest procés? Amb neguit? O l’humor ajuda a prendre-ho tot diferent?
    —Faig humor al ‘Polònia’, però també escric sobre política a l’Ara, i hem posat en marxa el Món d’Ahir. Tinc una pota a cada lloc. Això reflecteix prou bé la meva dispersió mental. I sóc el mateix quan escric a l’Ara i quan ajudo els companys a fer el ‘Polònia’. Visc el procés amb passió perquè m’agrada la política. Em sembla que tot plegat, acabi com acabi, serà positiu. El pas endavant que hem fet de maduració com a país és molt gran. És molt difícil de saber si acabarà amb la independència. Però crec que la presa de consciència, aquest debat que fa Catalunya amb si mateixa, és important i era inajornable. Estic content de viure aquest moment històric.
    Parlant d’història… Anem de pressa o anem lents?
    —És molt interessant, això. A la història hi ha processos que maduren durant anys, però que després tenen un punt de precipitació. No es pot proclamar la independència durant un any. S’ha de proclamar un dia. Sempre he pensat que, quan sigui el moment, ha de ser una cosa ràpida i efectiva i després el procés pot durar deu anys, si es vol fer ben fet. Però és evident que hi ha moments d’acceleració inevitables. El procés ha de ser lent i pot durar molts anys, a condició de decidir d’una manera clara quan ha de començar. No podem estar pendents de quan començarà indefinidament.
    Sorprèn sentir que encara l’hem de començar… La independència no és el final, sinó el començament. Molt interessant…
    —El procés que viu Catalunya ara és de reflexió interna i de capgirament del sistema de partits. Però quant a estructura política estem igual que l’any 1987 o el 2004. Generalitat, estatut d’autonomia, estat espanyol… no ha canviat res, encara. El procés com a revolució política encara ha de començar. No em queixo d’això. Dic que la transició cap a la independència serà més o menys lenta, però que el moment d’arrencada serà un moment concret. L’hora de la veritat.
    Si la cosa no acaba malament, sabrem fer-ne humor?
    —És molt difícil que ens trobem un dia amb la seguretat que la independència no serà. No és com la final de la Copa d’Europa, que la guanyes o la perds.
    Però hi haurà un referèndum, que també es podria perdre…
    —Hauríem de ser professionals i tocaria fer-ne broma.
    No sé si gaire gent acceptaria la broma en un moment com aquest. Estem preparats per a riure’ns del nostre fracàs?
    —No ho sé… Els nostres avis van viure la república, la guerra i l’exili o la postguerra. Allò sí que va ser un drama. Un fracàs polític i una matança. Nosaltres no estem en aquella situació. Ni hi estarem si es perd el referèndum. Hem d’estar preparats per a fer humor. Ara recordo quan Convergència va passar de 62 diputats a 50 el 2012. I vam preparar un gag en què Duran i Lleida feia menjar una estelada amb patates a Mas. Feia mal veure aquell gag. [Riu] Vam riure pensant-lo, fent-lo i, mentre el miràvem, ens feia mal, però també rèiem. No tinc cap problema a riure i, a la vegada, a patir.
    Però no acabarà malament, oi?
    —És molt difícil de respondre. Una bona part del debat consisteix a guanyar el relat. Els que volem que passi diem que passarà. Els que no volen que passi diuen que no passarà. Jo vull que passi i que Catalunya tingui un estatus diferent en un marc de sobirania. I això és possible que passi. Jo crec que la majoria dels catalans ho volen. El principal obstacle és que alguns pensen que no és possible. El segon obstacle és que alguns pensen que això serà una revolució. Si som capaços de fer entendre que la independència és possible i que no serà un daltabaix i que l’endemà anirem a treballar com cada dia i tot continuarà funcionant, ho tenim més que guanyat. Hem de treure dramatisme al canvi que implica la independència. El debat no ha de ser tan passional sinó més tècnic. Hem de ser més pràctics. Ni uns s’han de pensar que serà la panacea, ni els altres han de creure que serà l’infern. Ens ho hem de creure. És l’única cosa que ens falta. Jo sóc dels que s’ho creuen perquè crec que el poble català existeix.

    [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

    L’activitat parlamentària durant el primer any de govern de Puigdemont

    País > Principat

    L’activitat parlamentària durant el primer any de govern de Puigdemont

    Quan fa un any que el president de la Generalitat és al capdavant de l'executiu, repassem l'activitat que ha dut a terme al Parlament de Catalunya



    20161222120900.jpg
    Artur Mas abraça Carles Puigdemont abans de començar el debat d'investidura (fotografia: ACN).
    D’aleshores ençà, el parlament ha aprovat 5 lleis, 4 decrets llei, hi ha 15 projectes de llei en tràmit i els grups han presentat 30 proposicions de llei (de les quals 12 continuen la tramitació parlamentària). La cambra també tramita 5 proposicions de llei fruit de la iniciativa legislativa ciutadana (ILP). Hi ha hagut 85 mocions i el ple ha aprovat 32 resolucions.
    Lleis, decrets, projectes i proposicions
    Captura de pantalla 2017-01-05 a les 14.32.29
    D’ençà que Puigdemont és president, el parlament ha aprovat cinc lleis: la llei de modificació de mesures fiscals i financeres (8 de juny), la de modificacions urgents en matèria tributària (2 de novembre), la de pròrroga del pla Serra Húnter (15 de desembre), la de mesures de protecció del dret a l’habitatge de les persones en risc d’exclusió residencial i la del pla estatístic de Catalunya 2017-2020 i de modificació de la llei 23/1998, d’estatística de Catalunya (ambdues el 22 de desembre).
    Durant aquesta legislatura, el ple ha validat set decrets lleis. D’aquests, quatre han estat amb el govern de Puigdemont. Els decrets llei són normes amb rang de llei que aprova el govern en casos excepcionals i de necessitat urgent. El parlament els ha de donar el vist-i-plau, però si no ho fa en un primer moment, la norma entra en vigor igualment i més endavant el ple ha de decidir si la valida o no.
    Els decrets llei de l’executiu de Puigdemont han estat: el d’aplicació de l’increment retributiu d’un 1% per al personal del sector públic de la Generalitat de Catalunya per al 2016 (aprovat el 19 de gener i validat pel ple el 3 de febrer), el de modificació de la llei 6/1998 de regulació del funcionament de les seccions de crèdit a les cooperatives (aprovat el 17 de maig i validat el 9 de juny), el de mesures urgents en matèria de contractació pública (aprovat el 31 de maig i validat el 13 de juliol) i el de recuperació parcial de la paga extraordinària i addicional del mes de desembre de 2012 del personal del sector públic de la Generalitat de Catalunya i altres mesures urgents en matèria de personal (aprovat el 21 de juny i validat el 28 de juliol).
    El projecte de llei és una proposta concreta de llei articulada (és a dir, per articles) que sempre és a iniciativa del govern. En els sistemes parlamentaris, com és el cas català, la majoria de lleis s’aproven a iniciativa de l’executiu. El projecte és enviat al parlament; si el govern disposa d’una majoria sòlida (perquè té majoria absoluta o un acord parlamentari estable) aquest projecte s’aprovarà. Un dels possibles problemes del sistema parlamentari és aquest enorme poder de les majories absolutes: un govern amb majoria absoluta (un cas recent n’és el govern espanyol del Partit Popular entre els anys 2011 i 2015) és pràcticament invulnerable i ho pot aprovat tot per la via del decret llei o del projecte de llei.
    H_3158670.JPG
    Avui hi ha quinze projectes de llei en tràmit, dotze dels quals ja han superat el debat a la totalitat (és a dir, han superat el debat d’esmenes a la totalitat i es tramiten en comissió parlamentària). D’aquests, el més destacat és el projecte de pressupost de la Generalitat per al 2017: va superar el debat a la totalitat amb els vots de Junts pel Sí i el suport parcial de la CUP i es votarà definitivament el 9 de febrer.
    Durant l’any de govern de Puigdemont, els grups parlamentaris han presentat trenta proposicions de llei, de les quals dotze han superat el debat de totalitat. D’aquestes, tres són de Junts pel Sí i la CUP, quatre del PSC, dues de Ciutadans, una de Junts pel Sí, CSQP i la CUP, una de CSQP i una de JxSí, PSC, CSQP i la CUP.
    En una proposició de llei la iniciativa legislativa és dels grups parlamentaris. Els grups proposen i, si compleixen els requisits, s’obre un termini d’esmenes a la totalitat. El text articulat arriba al ple, que ha de decidir si vol legislar o no sobre la qüestió. Si supera aquest primer tràmit, la proposició va endavant i s’envia a la comissió corresponent. La resta de grups analitzen el text i presenten esmenes a l’articulat. El text esmenat va a la ponència, que redacta un document i recomana algunes de les esmenes que s’han fet. Quan torna a la comissió, es voten les esmenes i s’elabora un dictamen, que és elevat al ple perquè l’aprovi.
    Iniciatives legislatives populars, mocions i resolucionsD’ençà que Puigdemont va accedir al càrrec no s’han proposat noves ILP al parlament. Tanmateix, actualment se’n tramiten cinc que ja han superat els debats a la totalitat. Són la ILP de renda garantida de ciutadania, la de mesures urgents per a l’habitatge, la de les associacions consumidores de cànnabis, la de modificació de la llei de finances públiques de Catalunya i la de la llei electoral de Catalunya. Al mes de maig, el ple va rebutjar la ILP del sistema educatiu amb els vots de Junts pel Sí i el PP.
    Les ILP són proposicions de llei que fa la ciutadania. Hi ha algunes matèries que en resten excloses (el pressupost, la reforma de la constitució…). En el cas català, per a presentar una ILP calen 50.000 signatures per arribar al parlament i, un cop a la cambra, segueix el procediment legislatiu ordinari.
    Els grups han presentat vuitanta-cinc mocions. Les mocions són subsegüents a les interpel·lacions que fan els grups parlamentaris al govern. Una moció estableix una paràmetres bàsics que l’executiu hauria de seguir. Si el govern de majoria absoluta o una majoria parlamentària estable, ja sap quines mocions aniran endavant (aquelles en què hi estigui d’acord) i quines no. Tot i aprovar-se una moció, el govern no té la obligació de complir-la.
    Les darreres mocions aprovades fan referència a la inversió en carreteres, a la política internacional de Catalunya, a les polítiques d’habitatge i a la violència masclista.
    Pla curt i de perfil de la president del Parlament, Carme Forcadell, el 19 d'octubre de 2016 (horitzontal)
    Finalment, les resolucions són un altre procediment parlamentari que reflecteix la posició política de la majoria de la cambra. Les propostes de resolució esdevenen resolucions quan recullen un acord parlamentari. Durant la legislatura de Puigdemont, se n’han aprovades trenta-dues, entre les quals es destaquen la del debat de política general sobre el referèndum i la de defensa de la llibertat d’expressió i del dret d’iniciativa dels diputats.
    Vint-i-set plens des de l’inici de la legislatura i el pressupost a l’horitzóDes que va començar la legislatura –malgrat que encara no hi havia govern perquè no s’havia investit el president– s’han fet vint-i-set plens. D’aquests, sis han tingut lloc en el darrer període de sessions, és a dir, entre el setembre i el desembre del 2016. Entre aquests plens, es destaquen la qüestió de confiança al president de la Generalitat amb el famós ‘o referèndum o referèndum’, que posava una nova data per a l’independentisme.
    H_3136824.JPG
    A l’octubre, es va fet el debat de política general, el primer de Puigdemont. I aquell mateix mes la cambra va acollir un ple especialment emotiu, que va permetre la tramitació en comissió de la proposició de llei que vol anul·lar tots els judicis sumaríssims dels franquisme.
    El quart període de sessions comença el 15 de gener i s’acabarà el 31 de juliol. La principal qüestió que ha d’abordar ara el parlament és l’aprovació del pressupost, primer en comissió (del 16 al 20 de gener) i finalment al ple (el 9 de febrer).

    [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

    dimarts, 3 de gener del 2017

    Com fer el fanalet de l’estelada i a on trobar-lo?

    Cultura

    Com fer el fanalet de l’estelada i a on trobar-lo?

    Us expliquem breument com us el podeu fer vosaltres mateixos



    Captura-de-pantalla-2017-01-03-a-les-12.07.34-604x270
    Els fanalets de l’estelada s’han convertit en la notícia del dia arran de les múltiples reaccions unionistes que han criticat la iniciativa impulsada per l’ANC i Òmnium. Resulta que les dues entitats sobiranistes, que fan la crida a assistir a la cavalcada de Reis de Vic amb el fanalet, van començar aquesta pràctica a la capital d’Osona l’any 2012. Enguany, aprofitant que TV3 farà la retransmissió de la cavalcada des de Vic, ANC i Òmnium han intensificat la campanya, i això ha encès alguns sectors del PP, Ciutadans, SCC i fins i tot el diari El País.
    A continuació, us expliquem breument com fabricar un fanalet de l’estelada d’una manera ràpida i senzilla.
    Notícies del dia
    Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu
    Material necessari
    captura-de-pantalla-2013-01-06-a-les-21-01-41
    • Cartolina
    • Paper de cel·lofana de color vermell
    • Cola
    • Un metre de cordill
    • Una espelma
    • Un ganxo
    • Un bastó de fusta


    fanalet
    La cartolina retallada amb l’estelada la podeu trobar a les seus de l’Assemblea Nacional Catalana i a la botiga de VilaWeb. Els plecs dels extrems són perfectament marcats perquè pugueu donar forma al fanalet.
    Quan ja el tingueu construït, el primer pas és agafar els retalls de paper de cel·lofana de color vermell i enganxar-los amb cola sobre les estelades. Això sí, per la part de dins del fanalet, de manera que el relleu de l’estelada quedi més definit. També enganxarem l’espelma a la base del giny per a evitar que no es mogui excessivament. Amb una mica de cola en tindrem prou.
    captura-de-pantalla-2013-01-06-a-les-21-01-59
    El pas següent és penjar el fanalet en una fusta, on hem de clavar un ganxo a la punta. Si ho observem bé, veurem que als extrems de les aletes superiors del paper amb què hem construït el fanalet hi ha uns forats. Són pensats perquè hi fem passar el cordill que unirà el bastó amb el fanalet.

    [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

    dilluns, 2 de gener del 2017

    Proposen una fórmula transitòria perquè Catalunya romangui a la UE

    País

    Proposen una fórmula transitòria perquè Catalunya romangui a la UE

    L'assessor del govern Pau Bossacoma ho exposa en un estudi titulat 'Secessió i integració a la Unió Europea'



    esteladaue
    Un estudi editat per l’Institut d’Estudis de l’Autogovern (IEA) de la Generalitat de Catalunya diu que la UE podria optar per un ‘règim transitori’ per solucionar la qüestió de la permanència d’una Catalunya independent dins la comunitat europea.
    L’assaig ‘Secessió i integració a la Unió Europea’, recollit per Europa Press, és de Pau Bossacoma, assessor del govern en matèria d’estudis i coordinació de polítiques públiques, que desvincula el contingut de l’estudi de qualsevol responsabilitat de l’IEA.
    Notícies del dia
    Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu
    Esmenta alguns precedents d’estats membres de la UE, com ara la reunificació d’Alemanya i la pèrdua de territori de França per la independència d’Algèria, per demostrar que les institucions europees s’han adaptat a canvis interns no prevists en l’ordenament jurídic de l’organització.
    Rebutja l’aplicació immediata de l’article 49 del tractat de la UE, que preveu ampliacions externes, i sosté la pertinència de l’article 48 per adoptar una ‘solució transitòria’ en el cas de Catalunya, perquè es tractaria d’una ampliació interna de la UE.
    Durant aquest règim transitori –diu–, Catalunya hauria de complir ‘els requisits i obligacions que imposa el dret de la Unió’, en referència a condicions estructurals com ara el sistema judicial, el banc central, els límits de deute i de dèficit públics i el control de la fronteres, entre més.
    ‘La manera i el context en els quals s’accedeixi a la independència són rellevants en termes de continuïtat en la Unió’, afegeix. Segons el document, una secessió pactada no presentaria dificultats, però la unilateralitat només seria acceptable després de l’esgotament de les vies negociades i constitucionals i amb el suport d’una majoria democràtica clara i sostinguda.
    Així mateix, diu que, en la fase posterior a la consolidació de l’estat català, els estats membres de la UE haurien de decidir per unanimitat si accepten o rebutgen la permanència de la nova república.
    ‘Compatibilitat’ entre secessió i integració
    L’informe veu compatible que un territori substatal (en aquest cas, Catalunya) s’independitzi de l’estat matriu (Espanya) amb el procés d’integració política i econòmica de la UE, i pronostica un possible interès de la UE a debilitar els estats grans perquè són els més reticents al procés d’integració i a la cessió de sobirania.
    ‘Ni el dret primari ni el dret derivat de la UE no contenen regles específiques que regulin ni limitin el dret de secessió interna dels territoris substatals’, diu. I remarca que el principi internacional de la integritat territorial té efectes en les relacions entre els estats, no pas en allò que ocorri dins cada estat.
    Recorda: ‘L’ampliació externa de la UE en les últimes dècades s’ha nodrit notòriament de les secessions de les ex-repúbliques soviètiques i iugoslaves.’ I deixa clar que les institucions comunitàries han validat i legitimat aquestes secessions, per la via democràtica, per a reconèixer-les i intentar integrar els nous estats a la UE.
    Un referèndum d’adhesió
    Segons l’estudi, els catalans haurien de decidir sobre una hipotètica permanència o un eventual ingrés a la UE mitjançant un referèndum d’adhesió, després de complir tots els requisits fixats per les institucions comunitàries, perquè segons l’autor 15 dels 28 estats membres actuals han fet servir aquest mecanisme.
    ‘Per què les nacions substatals europees no podrien reclamar l’ús del referèndum per reivindicar l’existència d’una nova sobirania i un nou poder constituent?’, es demana. En el procés posterior a una possible independència de Catalunya, els catalans tindrien garantida la ciutadania europea en aquesta fase transitòria i mantindrien els drets i obligacions que atorga la ciutadania europea a través de la nacionalitat espanyola perquè, segons l’article 11.2 de la constitució espanyola, ‘cap espanyol d’origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat’.

    [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]

    A quina distància som de la independència?

    País > Principat

    A quina distància som de la independència?

    Cinquanta persones de referència en els àmbits d'actuació respectius responen numèricament a la qüestió següent: 'Del 0 al 100, en quin punt es troba Catalunya en el camí cap a la independència?'



    termometre-gener-ok
    L’avenç cap a la independència es pot mesurar amb dades objectives, amb fets consumats i amb passes superades del full de ruta, però també té una dimensió perceptiva i, per tant, subjectiva. El termòmetre de la independència és una bona eina per a determinar en quin punt som del camí cap a la creació de la Catalunya independent i poder veure els matisos de la diversitat d’opinions raonades. Hi participen cinquanta persones de referència en els seus àmbits d’actuació. Des de pensadors, escriptors, columnistes i analistes, a activistes destacats, passant per col·laboradors habituals de VilaWeb. Cadascú marca un punt entre el 0 (destrucció del país) i el 100 (independència) i raona breument per què creu que som en aquest punt.
    Aquest sondatge no té cap pretensió de ser científic, perquè encara no sabem quin final tindrà el procés ni quantes passes caldran per a completar-lo, però sí que servirà per a obtenir una percepció de l’estat d’ànim general. Per aquest motiu, la valoració es renovarà cada mes fins a arribar a la independència, perquè els lectors puguin percebre com es va avançant, en un any que es preveu definitiu.
    Alabajos, Pau – Músic 
    65% «Amb mesures com el trencament del diàleg i la politització de la justícia, l’estat espanyol ha provocat un abisme amb Catalunya. El procés serà més lent o més ràpid, però va dirigit cap a una única direcció.»
    Albinyana, Pep – Periodista
    70% «Em sembla que l’agulla imaginària pot apuntar a aquest nombre. I això no vol dir tan sols que ja s’ha fet més de la meitat del camí, sinó la part més costosa: s’ha arrencat i s’ha començat a impulsar un projecte amb tot en contra. Vist així, el 30% restant ha de discórrer amb més velocitat, per inèrcia i per la necessitat cada vegada més urgent de fugir d’un viatge al passat en què s’ha convertit la política espanyola.»
    Altaió, Vicenç – Escriptor i pensador
    100% «La gent que treballem en el món de la cultura som escèptics de mena i sabem que la voluntat és el motor de canvi. Ara mateix tenim la voluntat social, cultural i política, fet que no havia succeït mai. Per una altra banda, la voluntat transforma la realitat i aquesta és que la independència ja la tenim. Només ens falta administrar-la, i això és un problema jurídic.»
    Antich, Xavier – Filòsof
    51% «Hem passat un moment clau –que ja ens situa a l’altra banda: 51. I ho penso perquè s’ha generalitzat la sensació respecte a la seguretat que el referèndum es farà; hi ha un acord parlamentari bàsic sobre la llei de transitorietat jurídica; i som a prop del punt crític que legitimarà –amb un molt ampli suport: per la irracionalitat, la quantitat i la magnitud simbòlica dels processos judicials i repressius en marxa– la desobediència institucional.»
    Bertran, Lloll – Actriu
    80% «Pel que fa al govern, els partits que li donen suport i la majoria del poble de Catalunya, crec que la independència ja és a tocar. Però el monstre de Ponent i els botiflers de dintre casa, que fan servir tots els jocs bruts antidemocràtics que tenen a l’abast, encallen el procés. Sóc actriu amb tendència a l’optimisme i crec que farem allò que hem de fer. Tal com canta Cole Porter: ‘Let’s do it!’ Va, fem-ho!»
    Boatella, Dolors – Humorista
    40% «Si 0% és el 1714 i 100% sortir al balcó de la Generalitat a proclamar la independència, jo diria que som al 40%, que seria just abans del referèndum (el 50%). A l’anomenada zona de desobediència, trencant ous per fer truites i treballant el dia de la constitució. Del 50% al 100% s’hi pot arribar tot d’una, només cal una majoria de vots pel sí en unes eleccions democràtiques.»
    Bosch, Núria – Doctora en ciències econòmiques per la UB i membre del CATN
    70% «No s’havia estat mai tan a prop de la independència, però fa falta ampliar la base social que hi doni suport i legitimar-se internacionalment per fer el referèndum, principalment si no és acordat. Aquests dos aspectes són essencials i s’hi hauria de dedicar el màxim de recursos i esforç en l’any que comencem.»
    Burniol, Ramon – Membre de l’ANC del Berguedà
    65% «Hi havia el temor de no poder fer el referèndum i no tenir reconeixement internacional. Cada dia veiem més reconeixement exterior i el dubte ja no és si es farà el referèndum; el dubte és si el guanyarem. Els indecisos marcaran el desenllaç, i l’actitud de la CUP fa que els indecisos es plantegin seriosament si un nou estat pot ser viable i estable.»
    Calafat, Rosa – Lingüista
    60% «Fa deu anys l’estelada, com a símbol i referent, no s’havia socialitzat. I fa menys els nostres representants al parlament no eren ‘apallissats’ per la justícia espanyola. Potser el 40% restant, més que quantitativament, implica un salt qualitatiu.»
    Canal, Mireia – Membre de l’ANC del Berguedà
    70% «Perquè hem superat algunes proves molt complicades tenint les eines que tenim i hem aconseguit que persones d’ideologies molt diverses apostin per la independència i es mobilitzin per aconseguir-la. Però el procés dura massa temps i mantenir el grau de mobilització que hi ha hagut fins ara es fa difícil; també hem donat massa oportunitats a l’estat espanyol per a contraatacar amb les seves armes (justícia, serveis secrets, manipulacions del relat…).»
    Cardús, Salvador – Doctor en ciències econòmiques i membre del CATN
    85% «El que era molt difícil d’imaginar era que es produís un canvi tan substancial en la societat catalana i que anés a l’alça deu anys. El projecte s’ha consolidat, ningú no s’ha cansat. Falta el tram final, però haig de dir que l’últim 15% és molt costerut.»
    Casagran, Roc – Escriptor
    75% «Si això fos un partit de bàsquet, podríem dir que arribem als minuts finals amb un bon marcador, però ara ens cal determinació i fermesa perquè no ens tremoli el pols a l’hora d’acabar la feina. I necessitem que tot el pavelló doni suport a l’equip, perquè el club és de tots.»
    Codines, Rosa Maria – Presidenta d’Òmnium del Tarragonès
    75% «No superarem aquesta barrera fins que no hi hagi un torcebraç, i amb els esdeveniments actuals no el veig enlloc. Érem al referèndum i tornem a ser al referèndum. Fem voltes en una sínia. Per trencar aquesta barrera ens fa falta voluntat.»
    Colomer, Neus – Membre de l’ANC de Palafrugell
    75% «Aquests últims anys s’ha normalitzat la idea que la independència de Catalunya és possible. És normal parlar-ne i es tracta com un fet factible. Hem ampliat la base social fins a aconseguir de tenir un parlament amb 72 diputats favorables a la independència que ja treballen per assolir la plena sobirania nacional.»
    Coromines, Diana – Editora, escriptora i traductora
    75% «Si quan s’aprovin les lleis de desconnexió el govern espanyol continua negant-se a pactar un referèndum, tindrem un nou marc legal per a convocar-lo, legitimitat a ulls europeus per a fer-lo (no s’entén la negativa de deixar votar i encara menys la persecució de càrrecs electes) i molts números per a guanyar-lo.»
    Corrons, Jordi – President d’Òmnium Bages
    70% «Perquè hem fet molts passos. Hem provat molts camins i això és bo perquè el procés ha anat madurant. Ens falta un 30% i l’hem d’assolir en poc temps, si tot va bé, al setembre. Però sabem que podria accelerar-se si s’intensifica el ritme del procés de judicialització. No podem ser rígids i caldrà modelar l’estratègia i els temps, al ritme dels esdeveniments.»
    Cotarelo, Ramón – Catedràtic de la UNED
    75% «Per tres factors diferents: perquè l’independentisme es manté unit i no s’ha dividit; l’estat espanyol no té capacitat de resposta i el seu sistema polític és completament desintegrat; i perquè tothom a Catalunya i a fora s’adona que la independència és una possibilitat real.»
    Delgado, Manuel – Doctor en antropologia i professor de la UB
    90% «La meva confiança no rau en el resultat d’un referèndum, sinó en la brutalitat de l’estat espanyol a l’hora d’impedir-lo, cosa que desencadenarà els esdeveniments i el reagrupament de les forces democràtiques al voltant de l’única sortida: la independència.»
    Deulofeu, Joan – Membre de l’ANC de Palafrugell75% «La pressió político-judicial a què se sotmet Catalunya fa que tot plegat sigui força insuportable i tot plegat es precipiti. Modestament, crec que entre el maig i el juny veurem esdeveniments. Certament, el darrer tram és el més dur i complex.»
    Domingo, Jordi – Advocat i membre de Constituïm75% «Ho crec així perquè, malgrat la sensació d’avenços i retrocessos que de vegades es viuen, hi ha sempre quatre elements que romanen vigents i progressivament a l’alça: la persistència i perseverança de la gent; el compromís de la majoria política parlamentària; l’enorme feina ja feta des del CATN (Carles Viver); i la inestimable col·laboració del govern central.»
    Escriche, Lluís – Membre de l’ANC de Berga65% «No fem un procés, fem un camí (el camí cap a la independència), i el que ens falta per recórrer és la part més difícil, el camí s’estreny i fa pujada. El país veí ens ajuda, però, ens ajudaran els nostres propis polítics? N’hi ha que els veig prou convençuts, però, alguns altres… Ens manquen uns quants vots per assolir la majoria necessària.»
    Folch, Àngels – Membre del secretariat nacional de l’ANC
    80% «Hem recorregut més o menys quatre cinquenes parts del camí. La primera i la darrera fase són les més difícils i complicades. El primer any va caldre picar molta pedra i al darrer caldrà tenir el cap clar, molta serenitat i una bona dosi de determinació i coratge. Estic segura que ho tenim tot. Ni som en una sínia ni en un carreró sense sortida. Som al final d’un llarg camí.»
    Forcades, Teresa – Metgessa, teòloga i monja benedictina
    60% «Si el procés s’entén com un procés d’independència. Si el procés s’entén com un procés constituent, la meva puntuació és un 20%; pel que fa a l’organització popular, no hem avançat, més aviat hem retrocedit cedint tot el protagonisme a les institucions.»
    Gabancho, Patrícia – Periodista i escriptora
    75% «Perquè finalment hem passat del carrer a les institucions, que és l’última etapa del procés. Si no es perd la unitat, l’única direcció possible és anar endavant. I l’acostament estratègic als comuns els situa en una disjuntiva diabòlica: no es pot defensar el referèndum sense admetre el referèndum unilateral.»
    Gili, Eulàlia – Membre de l’ANC de Palamós
    50% «Hi ha un pacte per a assolir el referèndum pactat, però Rajoy ja ha deixat clar –l’última vegada, divendres– que això no passarà mai. No crec que arribem a fer el referèndum el mes de setembre. Ara mateix aquest és l’escenari. Tanmateix, les lleis de desconnexió i un possible nou atac a Carme Forcadell podrien ser un detonant i accelerar els esdeveniments. Som a l’avantsala dels moments decisius.»
    Giner, Roser – Autora del bloc ‘Chào ông Viêt Nam‘ de VilaWeb i membre de l’ANC
    95% «’Catalunya es constitueix en una república de dret, democràtica i social.’ Aquest és l’article primer de la llei de transitorietat jurídica. La majoria parlamentària va acordar de fer-la abans del 31 de desembre del 2016. I han complert. Hem anat junts per arribar on som avui, a un pas del cim.»
    Ibarz, Mercè – Escriptora, periodista i doctora en comunicació audiovisual per la UPF
    60% «Per resistir entre els votants i tirar endavant al parlament. Un suficient folgat, admirable. Hi falta més intensitat ciutadana i no crear-se més enemics a dintre. Dir més clar per a la majoria com s’arribarà a la independència des del punt de vista econòmic, i que aquesta pregunta no sigui considerada posar bastons a les rodes. Com ho farem amb tanta pobresa com tenim.»
    Isern, Joan Josep – Crític literari, escriptor i autor del bloc ‘Totxanes, totxos i maons‘ de VilaWeb
    75% «I pujant, és clar. L’anunci de la llei de transitorietat demostra que això va de debò i amb un calendari ben delimitat. Contra això, pretextos com la dèria dels comuns de pactar no se sap ben bé què o la mentida del ‘diálogo’ del PP no són més que pastanagues que cada vegada hi ha menys gent que se les creu.»
    Lázaro, Pilar – Membre de l’ANC d’Olvan
    80% «Ens trobem al tram final del procés, un de molt important. Hem organitzat molts actes i el públic és sempre el mateix i per tant no arribem a la gent que no està decidida i que és tan important en aquests moments. S’ha d’informar més bé, perquè que crec que no ho fem prou bé, i evitar el missatge de la por que l’estat utilitzarà sens dubte i que farà decantar aquest 7%-10% de votants que poden fer variar el resultat final.»
    Llombart, Jofre – Periodista
    48% «És el percentatge en què a hores d’ara se sap segur que votarien sí a la independència. Cal que sigui un 50% + 1. Fins que no s’asseguri aquesta xifra res més no tindrà sentit, de manera que caldria recordar els motius pels quals ara hi ha un 48% i fa deu anys amb prou feines era el 33%.»
    Lluís, Joan-Lluís – Escriptor
    62% «Anem encaminats, però l’any 2017 serà el més decisiu i el més difícil de tots. Ningú no és capaç de preveure-ho i fins i tot el pobre Nostradamus, si li haguessin demanat un pronòstic, hauria renunciat al seu ofici.»
    López Bofill, Hèctor -Escriptor i doctor en dret i professor de la UPF
    50% «Arribem al 50, i molt just, per a no ser depressius. Hi ha hagut una reculada respecte del full de ruta que va guanyar les eleccions democràtiques al Parlament de Catalunya»
    Martí, Tomeu – Periodista
    80% «El 20% que falta caldrà posar-lo amb més mobilització popular i més fermesa i valentia dels polítics. I alguna truita, encara que s’hagin de trencar ous.»
    Martínez-Vernis, Núria – Poetessa
    70% «No havíem vist mai una cosa així. El moviment és molt potent, s’ha consolidat i la comunió de la gent té molta força.»
    Mesquida, Biel – Escriptor i poeta
    90% «Totes les energies de les persones que m’envolten i que s’expressen als mitjans de comunicació em fan pensar que som en aquest punt.»
    Murlà, Josep – Membre de l’ANC del Baix Empordà
    51% «El més difícil, fer arrencar el procés, ja s’ha fet. Ara cal guiar-lo cap al final somniat de la independència i, en la meva opinió, és a les millors mans. Vivim el tros d’història que molts catalans haurien desitjat viure. Deixem treballar els qui en saben.»
    Oliveres, Arcadi – Professor d’Economia a la UAB i activista
    37% «Encara falta acreditar una majoria clara de vots i crec que en el millor dels casos freguem el 45%-50% de sí a la independència. A banda, essent realistes, encara cal definir molt i molt què vol dir aquesta independència, resoldre molts interrogants, i explicar bé a les Espanyes què és això de la independència. I ho hem explicat molt poc.»
    Obrador, Pau – Sociòleg, geògraf i professor a la Universitat de Northumbria
    65% «Són molts que, mentre cridaven independència un 11 de setembre, es pensaven que ja ho teníem dins el sac. Però ha resultat que ni sabíem com es feia ni érem tants com ens pensàvem. Ens vam encisar en la nostra pròpia propaganda. Malgrat tot, sóc optimista perquè finalment tenim una estratègia clara per a arribar a la independència. Tanmateix, encara falten 200.000 votants. I els consensos pengen d’un fil.»
    Olid, Bel – Escriptora i presidenta de l’AELC
    51% «Ara sembla que tot costa molt, però igual que fa uns anys n’érem molt lluny i en poc temps hem avançat força, un dia farà el tomb i tot es precipitarà.»
    Otamendi, Martxelo – Periodista
    48% «Aquest és el percentatge de ciutadans que van votar a favor de les opcions netament independentistes en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya»
    Pasqual, Gemma – Escriptora i vice-presidenta de l’Associació Cultural del País Valencià
    80% «La judicialització de la política, amb casos com els de Joan Coma, Artur Mas, Irene Rigau o Joana Ortega, l’estat espanyol ens ajuda moltíssim.»
    Passola, Isona – Presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català
    65% «Perquè crec que el projecte cap a la independència s’ha obert a més gent i s’ha recuperat la transversalitat que feia temps que no veia per enlloc.»
    Peretó, Juli – Bioquímic i professor de la Universitat de València
    90% «Depèn de moltes coses, però si continua l’espiral d’agressió contra els electes, ràpidament podria convertir-se en un 100%. Ara, si hi ha una pressió europea perquè s’estableixi un diàleg real –cosa que no crec–, llavors la projecció es rebaixaria. Però no hi ha dubte que tard o d’hora s’assolirà.»
    Pérez, Carmen – Sociòloga
    50% «Hi ha mobilització social, tenim una majoria parlamentària a favor de la independència i el 80% de la població és partidària d’un referèndum d’autodeterminació. Per tant, ara només falta fer-lo, guanyar-lo i aconseguir que el resultat sigui vinculant.»
    Pijoan, Gerard – Membre d’Òmnium Eixample
    60% «Crec que ja hem fet molt camí: mobilització ciutadana, societat civil organitzada, institucions i govern independentista. Però ens queden encara uns quants passos: el pressupost, crear les estructures d’estat, guanyar un referèndum vinculant a escala internacional i fer efectiva aquesta nova realitat, tant internament com internacionalment.»
    Pont, Albert – President del Cercle Català de Negocis
    65% «El 27-S vàrem arribar al punt culminant, jo diria que un 85%. No ens vàrem comptar bé o es va perdre el caràcter plebiscitari de les eleccions. Ara hem reculat, però es fan molt bé les estructures d’estat i la internacionalització del procés. Quan s’acosti el referèndum el tant per cent anirà creixent.»
    Sabartés, Delfí – Membre de l’ANC Bellaterra
    85% «1) Per l’assetjament continuat de l’estat que no deixa cap altra alternativa. I creixerà a mesura que avanci el 2017. 2) Desajustos i desavinences públiques entre JxSí i la CUP que perjudiquen l’avenç del procés. 3) Referèndum encara per fer i no guanyat. Molt probablement es guanyarà malgrat l’ambigüitat de dirigents de comuns, ICV i confluències; les bases crec que majoritàriament hi votaran a favor. Però encara poden passar moltes coses.»
    Solano, Xavier – Politòleg
    40% «El procés és una realitat i això és important. Ara, encara no hem arribat a mig camí. Recomanaria als polítics d’explicar millor a la gent per quina Catalunya (econòmica, social, política…) votaran en el referèndum –i això pren temps– i quines oportunitats apareixeran a conseqüència del resultat de la consulta (sigui quin en sigui el resultat). I, sobretot, els polítics farien bé de no tenir per segur mai que la població (o uns segments) votarà per una opció determinada.»
    Tubella, Imma -Catedràtica de comunicació i ex-rectora de la UOC
    75% «Perquè hi ha una majoria de la població molt transversal que la vol. Perquè hi ha una majoria parlamentària que hi dóna suport. Perquè hi ha un govern que treballa per fer-la realitat. I perquè l’adversari és intolerant i incapaç de trobar una solució política. No hi ha marxa enrere, però cal treballar intensament per avançar sense equivocar-nos en el 25% de camí restant.»
    Ustrell, Ricard – Periodista
    25% «En som lluny perquè votar en un referèndum no significa aconseguir la independència. És un pas més, necessari, però no el definitiu. No sentim propostes de quin país volem, en quina forma d’estat, i cal engegar un debat que torni a implicar la ciutadania. De moment, sabem les intencions de l’arc parlamentari en el camí cap a la independència però ens falta veure com es materialitza això. Calen fets tangibles. Ara hi ha més poesia que prosa. I declaracions que tornen a qüestionar si el referèndum s’ha de fer ara o més endavant encara ho allunyen tot molt més.»

    [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]