El nombre de catalans a l'estranger augmenta un 68% des de l'inici de la crisi i arriba a les 242.070 persones
El 2014 ha estat l'any amb un major increment, més de 20.000 persones, que sobretot han marxat al Regne Unit i Alemanya
ARA Barcelona |
El nombre de catalans que resideixen a l'estranger s'ha
incrementat durant el 2014 un 9,3% respecte l'any passat, segons ha
informat aquest dijous l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat).
L'increment d'un any respecte a l'altre és el més gran que es registra
des del 2009, amb més de 20.000 emigrants addicionals. La xifra ha
augmentat un 68,1% des del 2009. El nombre total de residents catalans a
l'estranger a 1 de gener del 2015 és de 242.070 catalans, mentre que
sis anys abans eren 144.002.
Els països estrangers
que més residents catalans han rebut durant el 2014 són països de la
Unió Europea, on han augmentat un 11,3%, especialment al Regne Unit
(16,3%) i a Alemanya (14,6%).
També, amb un augment per sobre de la
mitjana, destaquen els Estats Units (14,5%).
Els
residents catalans a l'estranger es localitzen fonamentalment a la Unió
Europea, amb 81.551 catalans, i a Amèrica del Sud, on en resideixen
81.211. La naturalesa del perfil de resident és força diferent en els
dos territoris. Mentre que a la Unió Europea la població menor de 15
anys suposa un 23% del total i la de 25 a 54 anys un 45%, a Amèrica del
Sud, la població és més envellida on hi destaca un 31% de majors de 55
anys. El segueixen Amèrica del Nord i Central, amb 40.633 catalans, i la
resta d'Europa amb 28.122.
França és el principal
país de destinació dels catalans residents a l'estranger amb 31.093
persones. També és la primera destinació de 27 comarques, en les que
destaca la Val d'Aran amb un 68,6% de residents al estat francès. El
segueix Argentina, amb 26.498 catalans, que és la principal destinació
de 10 comarques, en les que destaca la Noguera (60%). El tercer país amb
més residents catalans és Alemanya, amb 16.228 persones. El quart és
Mèxic, amb 14.135 residents i el cinquè Andorra amb 14.059.
La dada que s'utilitza per mesurar el nombre de residents catalans a
l'estranger és el Padró d'habitants residents a l'estranger (PHRE), que
és el registre administratiu on consten les persones que viuen
habitualment a l'estranger, amb nacionalitat espanyola, i que abans de
marxar es trobaven censats en algun municipi de Catalunya.
Altafaj: "Catalunya desapareixerà de l'agenda europea si no dóna un missatge clar"
Amadeu Altafaj
El representant de la Generalitat davant la UE admet que la llista unitària oferia un missatge més entenedor al món
Xavier Lladó
El Singular
El representant de la Generalitat davant la Unió Europea,
Amadeu Altafaj, ha avisat avui que Catalunya "desapareixerà" de l'agenda
europea si al 27-S no dóna una missatge "clar" a favor de la independència i ha avisat que, en el procés sobiranista, "el primer adversari a derrotar és la indiferència".
També ha admès que seria "més clara" i "més llegible"
en l'escena internacional la proposta de llista unitària que el
president Mas va llançar el 25 de novembre de l'any passat. Pretenia
aplegar en una sola candidatura electoral les formacions
independentistes per enfortir el caràcter plebiscitari de les eleccions,
entre altres raons. Altafaj ha afirmat, no obstant, que ara el que toca
"és fer que també funcioni el nou acord".
En un dinar col·loqui organitzat per Moment Zero i el diari El Punt Avui, Altafaj ha asseverat que el procés sobiranista és "l'assumpte més internacional de la història recent
europea". El representant permanent del Govern a Brussel·les ha
reclamat que els mateixos catalans no situïn el futur de Catalunya en
escenaris "estratosfèrics" que estiguin fora de la UE.
Altafaj ha afirmat que els catalans "són i seran" europeus i ha
pronosticat que la UE respondrà a una hipotètica demanda d'independència
de Catalunya amb "pragmatisme i diàleg". Ha assegurat que hi ha actors
de la comunitat internacional que veuen amb "perplexitat" que l'Estat "no hagi gestionat"
l'assumpte català, tot i que ha admès que els aliats a una eventual
Estat català no es faran visibles fins a "que arribi el moment".
Guardiola suspèn una roda de premsa amb mitjans catalans
Pep Guardiola - EFE
El tècnic del
Bayern decideix no comparèixer a l'Open Media Day de la Champions per
"la situació especial" de l'equip a causa de les lesions
Bernat Vilaró
El Singular
L'entrenador del Bayern de Munic, Pep Guardiola, ha decidit suspendre la roda de premsa
que havia de fer aquest dimecres al migdia en l'Open Media Day de la
Champions, a causa de "la situació especial" que pateix el club alemany
per les lesions. En la compareixença hi havia força mitjans de
comunicació catalans. En el lloc de Guardiola seran els jugadors els qui atendran els mitjans en aquesta roda de premsa especial de la Champions.
D'altra banda, cal recordar que Guardiola ja va fer ahir una roda de
premsa pel partit de les semifinals de la Copa Alemanya contra el
Borussia, i divendres en fa una altra, prèvia al partit de la
Bundesliga, a més de la que farà el dissabte, després del mateix matx.
Entre les lesions i la saturació de rodes de premsa, el tènic de Santpedor ha decidit no assistir a la d'aquest dimecres.
Sense Robben ni Lewandowski
En el partit d'aquest dimarts contra el Borussia Dortmund, on el Bayern
va caure eliminat a les semifinals de la Copa d'Alemanya, Arjen Robben
va patir un trencament muscular a la cuixa esquerra i es perdrà el que queda de temporada.
A aquesta baixa segura pel duel contra el Barça se li suma la de
Robert Lewandowski, que en el mateix partit es va trencar la mandíbula
superior i la cavitat nasal, a més de patir una commoció cerebral. El davanter tampoc podrà disputar ni l'anada ni la tornada contra els blaugrana.
El vi especiat del celler Casa Mariol de Batea sedueix els ‘hipsters’ de Barcelona
Foto:
Enrique Marco
Josep Sucarrats, Sergi Martín i Miquel Àngel Vaquer
Fer el vermut —i beure’n— és
‘cool’, és tendència. Ho diu el diari ‘Financial Times’: el vermut ha
deixat de ser una beguda ‘fusty’ [antiga i rància] i s’ha convertit en
un dels productes de moda. I ho ha fet des de Barcelona, ciutat que —amb
el permís de Reus— s’ha convertit en la capital vermutera no només de
Catalunya, sinó també del món.“Si fa uns anys la medalla se l’enduien
les ciutats italianes, ara Barcelona els ha pres el relleu. Els
productors catalans hem aconseguit reexplicar el vermut i posar-lo de
moda, a casa i al món”, explica Miquel Àngel Vaquer, tercera generació
del celler Casa Mariol de Batea.
"Els Mariol hem sigut gent emprenedora, de poca por, un pèl esbojarrats. Ens agrada el risc i anar per lliure”
Aquest jove que tot just passa
de la trentena regenta una vermuteria al Cap i Casal, i des del seu cau
barceloní ha tret la pols al vermut familiar, n’ha redissenyat la
botella i l’ha fet arribar als quatre cantons d’Europa. Ah! i encara li
ha quedat temps per explicar aquest fenomen català en el llibre ‘Teoria i
pràctica del Vermut’, escrit a sis mans amb els periodistes Josep
Sucarrats i Sergi Martín. La generació vermut
La tardor del 2007 tres amics van posar en marxa ‘El blog del morro fi’
per comentar els bars que visitaven. Sense buscar-ho, el web es va
convertir en un punt de referència per tota una nova generació de
barcelonins i catalans que buscava punts de trobada per fer el vermut.
“L’acte de fer el vermut era vigent, però la beguda havia perdut la
connotació de modernitat. Internet va ajudar a capgirar la situació
perquè va permetre seduir un nou públic jove, també hispters,
que es va sumar a la moda a través de les xarxes socials”, explica Josep
Sucarrats, director de la revista ‘Cuina’. El periodista Sergi Martín
encara precisa més: “A més d’Internet s’hi sumen altres variables. També
hi ha entrat en joc aquell acte rebel generacional de ‘si el pare beu
cervesa, jo ho he de beure una cosa diferent’. Però aquesta moda no
s’hagués consolidat sense la complicitat de productors, distribuïdors,
bars, clients i periodistes”. I aquí és on entren en joc empresaris amb
nas com Miquel Àngel Vaquer: “Per arribar amb eficàcia a aquesta nova
generació calia adaptar la fórmula del vermut als nous gustos i,
sobretot, actualitzar la imatge de les botelles. Calien etiquetes
modernes, directes, més simples”. I la fórmula va funcionar: des de fa
tres anys que el vermut terraltí de Casa Mariol es pot trobar a la
majoria de vermuteries catalanes al costat d’altres vins aromatitzats
com l’Yzaguirre, el Miró, l’Iris Muller o el Martini. El secret de la recepta
“Cada celler té la seva fórmula. Per elaborar el nostre vermut fem
servir més de cent cinquanta botànics, entre herbes, arrels i espècies.
Al nostre negre hi afegim també nou verda, per enfosquir el vi base. El
resultat té un punt dolç, amb un petit regust amargant”, comenta Miquel
Àngel. Segons Josep Sucarrats “un bon vermut ha de ser molt equilibrat;
que cap herba predomini per sobre de les altres”.
El més interessant d’aquest beuratge, però, és que es tracta d’una
beguda sense normes.“Es pot ingerir sol o amb sifó quan fas el vermut al
migdia, o combinat amb whisky quan surts de festa a la nit. Potser a
casa nostra no hi estem tan acostumats, però els còctels amb vermut
funcionen molt bé als països del nord d’Europa, als Estats Units i el
Canadà”, remarca Miquel Àngel amb coneixement de causa. Si el seu vermut
es pot trobar —a més de Catalunya— a Espanya, Alemanya, Suècia,
Dinamarca, Polònia, el Regne Unit i el Canadà és gràcies al seu instint
comercial, que l’ha portat a viatjar per mig món amb una botella sota el
braç. Un instint, per cert, que ve de família: “Fa més cinquanta anys,
mon iaio va ser dels primers de Batea en comprar un camió per vendre vi
arreu de Catalunya. Els Mariol hem sigut gent emprenedora, de poca por,
un pèl esbojarrats. Ens agrada el risc i anar per lliure”, explica. De
moment, és ben clar és que l’adn Casa Mariol funciona bé i continua en
forma.
Més informació:
‘Teoria i pràctica del Vermut’
Josep Sucarrats, Miquel Àngel Vaquer i Sergi Martín.
Ara Llibres, 2015. Celler Mariol
Les Forques 2. Batea. www.casamariol.com
Pep Guardiola, entraîneur de Manchester City en 2016?
Le | Mis à jour le
| 13 Commentaires
Le club anglais serait la prochaine destination de l'Espagnol, d'après Paul Scholes.
L'EQUIPE
Pep Guardiola s'est engagé avec le Bayern Munich en 2013. (Sebastian Widmann/WITTERS/PRESSE SPORTS).
D’après
l’ancien joueur de Manchester United Paul Scholes, Pep Guardiola,
actuel entraîneur du Bayern Munich, pourrait s’engager avec Manchester
City en 2016. «D’après mes informations, Pep Guardiola deviendra le coach de Manchester City à la fin de son contrat avec le Bayern», affirme-t-il dans The Independent.
Scholes, collaborateur régulier du journal, ne tarit pas d’éloges à l’égard de Jürgen Klopp, qui a décidé de quitter son poste d’entraîneur de Dortmund.
L’Anglais estime que le coach pourrait également réussir en Premier
League. Mais selon lui, Pep Guardiola serait la priorité de City. Arrivé
à Munich en 2013, l’ancien technicien du FC Barcelone a remporté un
championnat et une coupe d’Allemagne. Au niveau mondial, il s’est imposé
en Supercoupe d’Europe et dans la Coupe du monde des clubs.
El president de l'AMI, Josep Maria Vila d'Abidal. Foto: AMI
El nou president serà escollit el 17 de juliol a Valls, així com la resta de membres de la direcció
Nerea Rodríguez
El Singular
El president de l’Associació de Municpis per la
Independència (AMI), Josep Maria Vila d'Abadal, deixarà la presidència
de l’entitat el proper mes de juliol. L’AMI ha acordat avui que la
propera assemblea general de l'entitat se celebrarà el divendres 17 de
juliol a Valls i servirà per triar el nou president i la resta de membres de la direcció entre els nous representants municipals electes.
Així ho ha decidit la directiva de l’AMI, que s'ha reunit a Cervera per
última vegada abans de les municipals i on també ha fet balanç de
l'exercici 2014. L'assemblea del 17 de juliol estarà
convocada per Vila d'Abadal, que serà president en funcions, i deixarà
el càrrec després de presidir l'entitat des de la seva constitució a Vic
el 14 de desembre de 2011.
Vila d'Abadal, que és alcalde de Vic, no es tornarà a presentar a les
municipals, per la qual cosa, en compliment dels estatuts, no pot
presidir de nou l’AMI. Des de la primera reunió, que va comptar amb la
participació de 155 representants municipals, el nombre de membres de
l’AMI ha crescut de forma exponencial, ja que ara la integren 710 ajuntaments, 39 consells comarcals, diputacions i ens locals de tota Catalunya.
També s'ha aprofitat per valorar la presentació de la declaració
municipalista de Cervera, que es va presentar l'1 d'abril a Girona, i
que pretenen que tingui una important difusió entre els futurs
alcaldables. En aquest manifest es demana que s’afavoreixin els pactes entre els partits sobiranistes després
de les municipals, i planteja un text de suport al procés per a l'acte
de la presa de possessió dels nous càrrecs electes, en el qual es demana
que es posin a la disposició del nou Parlament i del Govern que surti
del 27.
L'ANC fa l'assemblea més decisiva a cinc mesos del 27-S
L'entitat anunciarà avui a Lleida que vol omplir la Meridiana de punta a punta l'Onze de Setembre
VilawebL'Assemblea Nacional Catalana
(ANC) celebra aquest matí la tercera assemblea general ordinària per
aprovar els documents que tracen el camí del tram final del procés
d'independència. El nou full de ruta de l'entitat, la ponència política i la proposta de gran acte per a l'Onze de Setembre marcaran el debat i l'agenda de l'assemblea d'avui a Lleida. També serà el gran adéu de Carme Forcadell
i un parell de dotzenes de membres del secretariat davant dels socis de
l'entitat a poques setmanes del seu relleu reglamentari.
Podeu seguir l'assemblea en directe, ací:
Forcadell va reconèixer ahir que el procés independentista es troba
actualment 'en un parèntesi' que considera justificat. 'La societat no
podem estar contínuament en tensió', va assegurar. Forcadell va
assenyalar que tots els processos tenen pics de participació i que el
corrent independentista català revifarà el 24 d'abril amb l'acte al
Palau Sant Jordi de Barcelona, que es farà per donar visibilitat als
alcaldables sobiranistes, entenen que les eleccions municipals són 'la
primera volta' de les eleccions 'plebiscitàries' del 27-S. 'Com més ajuntaments sobiranistes tinguem, millor ens anirà el 27 de setembre', va assegurar Forcadell.
Forcadell diu que lamenta no poder ser la presidenta de l'ANC el
pròxim mes de setembre. El 9 de maig hi haurà eleccions per escollir
nous membres del secretariat nacional i el 16 de maig s'escollirà el nou
president. 'Hem de respectar els estatuts si no faríem el que critiquem
en altres. Ara toca relleu. Jo estaré a disposició del nou secretariat
per ajudar', va dir. Malgrat que tampoc descarta entrar en la política
activa, Forcadell assegura que no ha rebut cap oferta per anar a les llistes d'algun partit. El nou desafiament per a l'Onze de Setembre
Barcelona tornarà a ser el punt de convocatòria de la mobilització
popular de l'Onze de Setembre. Fonts del secretariat de l'ANC han
explicat a VilaWeb que aquests últims dies s'han debatut les propostes
finalistes del procés deliberatiu coordinat per la comissió d'actes i
mobilització social. De les més de tres-centes idees que han arribat de
les assemblees territorials, la que es presentarà a l'assemblea de
diumenge a Lleida serà la d'omplir la Meridiana de cap a cap.
La voluntat d'aquesta proposta és treure la mobilització del centre
de la ciutat i portar-la a la perifèria. L'altra que ha estat sobre la
taula aquests últims dies és de crear una estrella de deu puntes amb el
centre a la plaça de les Glòries. Cadascuna d'aquestes puntes tindria un
color diferent. I al centre hi hauria un escenari que es podria veure
des de tots els braços. A més, la voluntat seria fer la concentració al
vespre i buscar un efecte d'il·luminació que ho fes més atractiu.
Aquests deu colors simbolitzarien cadascun els deu valors de la
República Catalana, que seran el missatge polític de la convocatòria.
Els deu valors de la República (una proposta inspirada en el lema
'Igualtat, llibertat i fraternitat' de la república francesa) és una
proposta que és transversal a tots els formats de mobilització que s'han
debatut. Innovació, integració, modernitat... poden ser alguns dels deu
valors que es proposaran com a eixos vertebradors del futur estat
català.
Le
gouvernement de la région espagnole a promis de proposer des mesures
d'ici juillet en vue d'abandonner la journée de travail traditionnelle,
longue et tardive, pour adopter des horaires allant de 9 heures à 17
heures.
Le pays endormi à l'heure de la sieste, les
entreprises injoignables avant dix heures et les restaurants où il n'y a
personne avant 22 heures: voilà le portrait robot de l'Espagne dans
l'imaginaire européen. Mais tout ces clichés devraient bientôt changer.
En Catalogne, tout du moins. Le gouvernement régional l'a promis: d'ici
juillet, des mesures concrètes seront proposées afin d'adapter les
horaires de travail aux habitudes du reste de l'Europe, et ainsi mettre
fin aux journées longues et tardives des Espagnols. Au programme: une
journée de travail moins étalée et avec moins d'interruptions, qui
permet de terminer plus tôt.
Certes, les mesures légales ne sont
pas encore adoptées. Mais l'annonce a son importance, après des années
de débat sur le sujet et alors qu'aucune région espagnole n'a jusqu'ici
osé remettre en cause le fonctionnement actuel. «Le temps des décisions
est venu», a confirmé Francesc Homs, porte-parole du gouvernement
catalan. Il a annoncé cette mesure mardi, lors de la présentation du
Plan annuel 2014 pour la rationnalisation des horaires de travail. Ce
document résulte d'une initiative citoyenne menée par le militant de
longue date Fabián Mohedano, rappelle El Pais. «La question n'est plus de savoir si cette décision sera prise, mais plutôt comment», s'est réjoui le militant auprès du Guardian.
En
Espagne, la journée de travail, dite «journée divisée» («jornada
partida»), commence aux alentours de 9 heures. Une première pause
survient généralement à 11 heures, destinée au petit-déjeuner ou à une
collation. La journée se poursuite ensuite jusqu'à 14 ou 15 heures,
l'heure du déjeuner. Et de la fameuse sieste, dans l'imaginaire
collectif. Retour au travail une à deux heures plus tard, pour rarement
terminer la journée avant 20 heures.
Améliorer sommeil, vie familiale et productivité
Un
marathon en plusieurs étapes qui agace de plus en plus d'Espagnols.
«Comment serait notre vie si l'Espagne adoptait des horaires sensés», se
demandait ainsi au début du mois de mars El Pais.
Car experts et citoyens avancent depuis plusieurs années des arguments
en faveur d'une modification de ce mode de vie. Fatigue, manque de
concentration et de productivité, difficulté à concilier vie professionnelle et familiale, échec scolaire... Autant de maux régulièrement imputés aux horaires de travail spécifiques à l'Espagne.
D'après
les chiffres de l'OCDE, les Espagnols ont travaillé en moyenne 1686
heures en 2012, soit près de 300 heures de plus qu'en Allemagne, 275 de
plus qu'au Danemark ou 200 de plus qu'en France. En revanche, sur le
plan de la productivité, l'Espagne se classe treizième à 32,1 euros par
heure travaillée contre 53,4 au Danemark, 45,6 pour la France. Les
Britanniques, dont la moyenne annuelle d'heures travaillées est plus
élevée que pour l'Espagne, sont eux aussi plus productifs avec un score
de 39,2. Sans compter que les Espagnols dorment en moyenne une heure de
moins que leurs voisins européens, qu'ils pratiquent moins la sieste que les Allemands ou les Britanniques et que les horaires d'école ne s'accordent pas avec ces journées.
Un nombre important d'heures travaillées en Espagne
Moyenne d'heures annuelles ouvrées par travailleurs en 2013.
2 037,00
500
1 000
1 500
2 000
Pays-Bas
1 387,00
Allemagne
Danemark
1 489,00
France
Slovénie
Belgique
Suède
Autriche
Luxembourg
1 664,00
Espagne
Finlande
1 669,00
Royaume-Uni
Portugal
1 752,00
Italie
République slovaque
République tchèque
Irlande
Estonie
Hongrie
Pologne
Grèce
L'accord
que l'exécutif catalan entend proposer pour changer cette situation
s'appuierait à la fois sur des modifications législatives et des accords
avec les partenaires sociaux. La pause du déjeuner serait raccourcie et
la journée condensée afin de permettre un horaire de dîner vers 20
heures. Le gouvernement catalan souhaite mettre en place ce plan dans le
courant à la fin de l'année. D'autres mesures y figurent, comme l'abandon de «l'heure Franco»,
qui veut que l'Espagne soit calée sur le fuseau horaire allemand, en
décalage avec le soleil. La majorité devra toutefois résister aux
élections législatives prévues en septembre pour mener à bien le projet.
Difficile également savoir si la mesure pourrait faire des
émules dans d'autres régions. Une législation nationale sur ce sujet
avait été envisagée en 2013, sur proposition d'un député,
sans que cela aboutisse. Et le militant Fabián Mohedano craint
précisément que la volonté catalane ne soit bridée par l'absence de
soutien de Madrid. «Il y a des limites aux compétences du parlement
catalan», a-t-il pointé auprès du Guardian, soulignant que les
frictions nationalistes entre la capitale et Barcelone n'aideront sans
doute pas à la coopération. Or certaines mesures, telle que l'adaptation
des programmes télévisés, déjà proposée, doivent permettre d'accompagner cette révolution culturelle.
La productivité horaire peu élevée en Espagne
Taux de productivité horaire (euros par heure travaillée) en 2013.
Bulgarie
69,60
Norvège
53,40
Danemark
48,80
Irlande
45,90
Belgique
45,80
Pays-Bas
45,60
France
45,50
Suède
42,80
Allemagne
39,90
Autriche
39,70
Finlande
39,20
Royaume-Uni
32,20
Italie
32,10
Espagne
21,60
Chypre
21,40
Slovénie
20,20
Grèce
17,10
Portugal
13,20
Slovaquie
13,10
République tchèque
11,50
Hongrie
11,40
Estonie
10,60
Lituanie
10,60
Pologne
8,40
Lettonie
5,60
Roumanie
4,90
Bulgarie
Les chaînes publiques de la RTVE se sont d'ores et déjà engagées dans ce processus en
mars,, en démarrant les programmes du «prime-time» plus tôt et en les
terminant vers 23 heures, après avoir reçu de nombreuses critiques
autour du programme MasterChef Junior, diffusé entre 22h30 et 0h30 en
semaine. La mesure n'a cependant rien d'obligatoire. Reste que pour la
première fois, même si ce n'est qu'en Catalogne, des engagements
politiques ont été pris pour renverser ces horaires de la discorde.
Són dos quarts de set del matí. Les primeres llums de l’alba d’un
divendres de passió s’obren pas. La rosada ha deixat els camps d’un
blanc evanescent. Fa molt fred.
L’home porta unes robes senzilles, els cabells, negres, tirats enrere. A
una mà, un crucifix; a l’altra, els peücs de la seva filla petita. Al
costat, el pare Ignasi Romanyà, que l’ha acompanyat tota la nit i amb
qui fa poca estona han resat junt la missa pro agonizantibus, va
xiuxiuejant-li: “Jesús, Jesús!”. L’home mira endavant. Els seus llavis
murmuren.
A París, la seva dona i els seus fills dormen. Ella, ahir, li va acabar
d’escriure una carta que no llegirà mai: “sento jo aquesta necessitat de
consolar-te i alleujar-te. Vull que creguis en la meva sinceritat quan
et dic que tinc absoluta confiança i que el nostre pitjor enemic és el
temps, i contra aquest només queda el remei d'esperar i esperar.
Certament, el mes d'abril és el teu mes, però fixa't que no és de dates
desagradables, sinó més aviat de bons esdeveniments i qui sap si podrem
afegir-hi el del teu alliberament. Perdona que se'm passés per alt els
teus 48 anys, no tenia altra cosa al cap i en posar-me a escriure, me'n
vaig oblidar!. Felicitats! Poques vegades l'havíem passat separats.
Records a en Lluís. Encantades i contentes amb la llibertat de Merche.
Milions d'abraçades, Pilar”. Tampoc Pilar Azemar no rebrà mai la carta
que ell li ha escrit fa unes hores, juntament amb el seu testament
polític, adreçat al president Lluís Companys. Cap dels dos documents no
serà entregat als seus destinataris.
L’home s’entrebanca, i les seves mans toquen la terra, humida, aspra,
camps de Castella, durs, eixorcs. Els recorda molt bé, fa 15 anys també
era aquí mateix, al penal, aleshores pres per la dictadura de Primo de
Rivera. Va deixar escrit: “La independència de Catalunya, el meu suprem
ideal d’aquest món”. L’home s’aixeca. Arriben a un fossat. El posen
d’espatlles al talús de pedres. Al davant, l’escamot de guàrdies civils.
L’home mira al pare Romanyà. I a l’escamot. No se n’adona però un
soldat català és allà, terroritzat del que és a punt de passar.
L’home tanca els ulls. En un instant, tota la seva vida passa per
davant. No és difícil de recordar, la seva trajectòria és una línia
recta , sense revolts ni tàctiques, en la defensa de la llibertat de
Catalunya. Als 40 anys ho havia estat tot: regidor de l’Ajuntament de
Barcelona, conseller de la República Catalana, conseller de la
Generalitat de Catalunya, diputat al Congrés… Càrrecs per sobre dels
quals hi manava una moral: la fidelitat a l’ideal, a l’objectiu de la
independència de Catalunya. L’home recorda una imatge per sobre de
qualsevol altra: 14 d’abril de 1931, al costat del president Macià. Sí,
és l’home que més ha admirat.
El capità li pregunta si vol que li tapin els ulls. Ho rebutja. El fred
és intens, però no el sent. Prem amb força els mitjonets de la menuda.
El capità se’n torna al davant de l’escamot, i els ordena que es
preparin. Els fusells fan els sorolls mecànics de carregar.
L’home mira a l’horitzó. Una boirina de plom. Sent la seva respiració,
l’aire que li bat la cara, l’olor de la terra fangosa. El silenci és
absolut. Només hi és ell, entre la terra i el cel. I aleshores, en
aquell moment, en aquell precís moment, l’home parla.
Què és el que el porta, a aquell home, en el darrer moment de la seva
vida, a cridar “Visca Catalunya Lliure”? Ho diu, la veu surt forta,
poderosa, serena, ho crida, tota la vida concentrada en aquell crit. I
encara “Jesús, Jesús”, i prem amb força el crucifix i tot s’esborra de
cop, ja no sent el crit de “Fuego” perquè l’home és lluny d’allí, és a
la platja de Sant Pol, davant del mar, la tarda esmunyint-se i uns
llaüts a l’horitzó, i ell tan sols sent el sol i els crits dels infants i
fins li sembla que el vent omple les veles dels vaixells, que marxen.
L’home cau a terra. La descàrrega ha estat certera, però li disparen
rutinàriament el tret de gràcia. Són les 7 del matí de Divendres de
Passió.
...
...
“Visca Catalunya Lliure”. Com entendre aquell crit de Carrasco i
Formiguera sinó és amb tota la força de l’ideal, la rebel·lia d’una
lluita, l’esperança d’una victoria, el compromís indefugible? Sisplau,
avui no em parleu de línies vermelles per la llibertat de Catalunya.
Quim Torra
Advocat i editor. Ha treballat durant 20 anys a l’empresa privada, dos dels quals a Winterthur (Suïssa). És autor de: Ganivetades Suïsses (2007) i Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar (2008). I ha editat l´epistolari de Pau Casals i Josep Trueta. Ha guanyat el Premi Carles Rahola d´assaig 2009.
La
desesperació demostrada ahir pel ministre de l'Interior, Jorge Fernández
Díaz, i mostrada també en dies anteriors pel president del Govern
Mariano Rajoy i per alguns dels seus ministres demostren una vegada més
que no entenen o no volen entendre allò que passa a Catalunya, el procés
de transició i menys encara: el canvi de xip que s'ha fet a bona part
de la societat catalana. Una societat que s'ha desarrelat del projecte
espanyol i que marxa cap a un esdevenidor de projecte propi i europeu.
El SIC ha detectat a Madrid una gran
inestabilitat entre els diferents personatges i institucions que formen
l'Estat, encarregats tots ells d'abatre el futur sobiranista de
Catalunya. Per això han començat una nova campanya contra la Secretaria
d'Exteriors de la Generalitat, la qual, avançant-se amb agilitat i
rapidesa a un altre dossier que prepara el ministeri d'Afers Exteriors
espanyol, ha començat a difondre un informe propi en el qual hi explica
en diverses llengües el per què del procés de transició nacional i
sobretot l'entorpiment que fa Espanya evitant el dret a decidir dels
catalans.
L'Estat està sorprès, també, per l'acceptació i
recepció que tenen diversos articles del president Artur Mas a la premsa
internacional, tot i els requeriments que l'Estat a fet als més
importants mitjans del món per tal de minimitzar el procés català. No
han entès encara que, com més s'intenti prohibir l'expressió lliure de
les institucions catalanes, més interès té aquesta per a les fonts
informatives de caràcter democràtic.
També l'Estat i les
clavegueres segueixen apostant fort per Societat Civil Catalana que, en
plena crisi, ha fet pàgines senceres de publicitat als més importants
mitjans explicant la seva distinció europea però sense donar
explicacions de tot el blaverisme, Blaspiñarisme i franquisme
dels orígens de molts dels seus dirigents, i evitant explicar també que
els promotors de la plataforma Construïm no volen ni sentir parlar de
Societat Civil Catalana. Allò que
l'Estat no valora amb Construïm és si Duran tindrà capacitat de
suicidar-se davant la societat catalana per un 'todo por la patria'" Fracassada
tota l'operació de Jorge Moragas, sembla que ara l'Estat intenta que
sigui Duran i Lleida i Miró Ardèvol qui muntin una genuïna plataforma
antiindependentista. Allò que l'Estat no valora, però, amb el seu suport
a Construïm, és si Duran i Lleida tindrà capacitat de suicidar-se
davant la societat catalana per un todo por la patria quan una
gran part d'UDC vol seguir fidel a la seva història i encara recorda
l'afusellament de Carrasco i Formiguera per part dels franquistes.
Ahir a Barcelona un sector de l'anomenat Pont Aeri a
intentar reunir-se pressionat per la Moncloa per tal d'elaborar un
manifest o document contra allò que ells anomenen l'"aventura
sobiranista de Mas". La reunió va ser presidida per un dels ministres
d'economia de Rajoy però de la vintena de persones que s'esperaven a la
reunió no sols en van fallar unes quantes sinó que també algunes de les
delegacions van ser de tercer ordre. El ministre i els promotors van
entendre el missatge d'una bona part dels poderosos catalans del món
econòmic, industrial i financer: aquests no volen ser usats com ariets
contra el sobiranisme i contra la majoria social catalana.
El SIC creu que en aquests moments l'operació anomenada per alguns sarcàstics unionistes todo por la patria torna
a fracassar. I els més pragmàtics han fet arribar a l'Estat i els seus
aparells que cal esperar a que hagin passat les properes eleccions
municipals per fer noves maniobres, unes conteses en les quals el PP té
pànic pels resultats que pugui obtenir a Catalunya ja que podria quedar
com una força residual, una realitat que pràcticament ja és palpable en
l'actualitat.
Conscients d'aquesta situació, un sector de l'Estat
opina que cal veure l'evolució de la política espanyola --com queda el
PSOE, Podemos, C's i el PP després de les municipals--, i quines
perspectives li donen a aquestes forces de cara a les eleccions generals
espanyoles per a preparar el que anomenen l'"última oferta" a
Catalunya. Per a aquesta proposta emissaris dels aparells de l'Estat
s'han reunit a Catalunya i Madrid amb diverses persones --representants
polítics empresarials i propers al Govern de la Generalitat-- per a
oferir-los una proposta que aturi el procés sobiranista, al qual li
tenen pànic.
Parliamentary elections will be test of support for Catalan state
Spanish court struck down law allowing for consultations to seek citizens’ opinions
President
of Catalonia Artur Mas: ‘This future Catalan state wants to continue
forming part of the EU and will be a loyal and reliable partner for
European governments and public institutions.’ Photograph: David
Ramos/Getty Images
The Spanish constitutional court just
handed down a ruling declaring the Law of Consultations approved last
year by the parliament of Catalonia unconstitutional. This law was
approved with 106 MPs in favour and only 28 against, demonstrating the
broad political and popular support for a law that created the
possibility for the government to hold non-binding consultations to seek
citizens’ opinions on any topic of general interest. With the law the
Catalan government hoped to organise a consultation on the political
future of Catalonia to take place on November 9th, 2014.
When
the Spanish government appealed this new law last year, we were forced
to then find another means to consult our people, and we found it in the
form of a “participative process”. As a result, on November 9th last
year more than 2.3 million citizens freely expressed their views on
Catalonia’s political future at the ballot box. In the same way that it
is impossible to hold back the sea, likewise it is impossible to hold
back democracy and on November 9th we were able to demonstrate this with
an event that was an example of civility.
Despite
this reality, the constitutional court now considers that it is not
pertinent to ask citizens their opinion on relevant issues, even when
this consultation is not legally binding. This lends credence to those
who think that Spain’s democracy is low-quality, and one that is still a
considerable distance from the other European democracies. Without a
doubt, the shortage of democratic tradition that Spain has suffered for
the last 200 years has led to a political mindset where the separation
of powers is fragile.
That is why the court’s ruling
caught nobody by surprise, or at least not the majority of Catalonia’s
population. It has been a long time since the Spanish constitutional
court lost its designated duty to act as an impartial referee and took
on a role that is more political than judicial.
We
mustn’t forget that the current president of this court was a member of
Prime Minister Mariano Rajoy’s Popular Party, something which creates
legitimate doubts about his impartiality when called to rule on issues
of a political nature.
Be that as it may, neither
this ruling, nor any other decision taken by the Spanish political
sphere will break the will of the Catalan people to freely and
democratically decide their political future. On September 27th the
Catalan people will vote to choose the next Parliament of Catalonia. For
the first time since 1980 these elections will be different, because
they will have the undeniable characteristic of plebiscitary elections.
Since the Spanish government and their courts block an agreed and pacted
referendum, as was done in Canada and the United Kingdom, with absolute
respect and normality, we Catalans have no other option than to use
parliamentary elections as an instrument to see whether there is
sufficient popular support to configure a Catalan state.
The
main parties who support this possibility will make this explicit in
their electoral programmes, in such a way that we will clearly be able
to see what level of support there is for such an option.
If
the results are clearly favourable to the creation of an independent
Catalan state, then the new government will have a democratic mandate to
fulfil. We will then finish preparations for the state structures
necessary to guarantee a normal transition, and we hope to negotiate
with the Spanish government and the European Union a calendar and the
terms for creating a new European state, if this is the unequivocal will
of the Catalan people.
This future Catalan state
wants to continue forming part of the EU and will be a loyal and
reliable partner for European governments and public institutions.
Catalans
have long been enthusiastic defenders of the construction of the
European Union. This is precisely what makes it even more ridiculous
when they are accused of wanting to build frontiers; on the contrary,
Catalans want to belong to a stronger and more united Europe, but with
the same respect and sovereignty other European States enjoy – some of
which have similar-sized or even smaller populations or gross domestic
products than Catalonia.
Artur Mas is President of the Government of Catalonia
Romano Prodi: "El destí de Catalunya és a Europa i dins d’Europa"
Prodi, avui a Catalunya Ràdio
L’expresident de la Comissió Europea demana una “actitud constructiva” a unionistes i independentistes
Pep Lloveras
El Singular
Romano Prodi ha assegurat avui que no s’imagina una Catalunya fora de la Unió Europea (UE). Qui va ser president de la Comissió Europea del 1999 al 2004 i dues vegades primer ministre italià (1996-98 i 2006-08)
en governs d’esquerres s’ha mostrat convençut que el destí del
Principat “és a Europa i dins d’Europa”, i ha demanat una “actitud
constructiva” a totes les parts del conflicte amb Espanya.
En una entrevista a Catalunya Ràdio, el veterà polític no s’ha volgut
posicionar explícitament sobre el procés català –“és un problema delicat
que exigeix un gran respecte per part meva”, ha dit-, però ha alertat
que existeix “un sentit del risc que una fragmentació repetida pot acabar amb una Europa feta pols”. “Aquesta és una preocupació present a Brussel·les. Hi ha un cert dubte sobre aquestes independències”, ha indicat.
Prodi, que va visitar per primer cop Barcelona el 1977, quan ja ocupava
un càrrec polític, és un gran admirador de la capital catalana i l’ha qualificat com la ciutat europea “més agradable”. “La maquinària de Barcelona funciona molt bé”, ha afegit.
David Fernàndez · Toc, toc. 2012. I la professió, ben tocada i mig acomiadada, tentineja. Fa temps. Hi ha periodisme encara?
Cercant respostes, quan fitar enrere és sempre imprescindible per
seguir endavant, arrenquem l’any remenant les lliçons apreses de la
darrera trobada amb en Xavier Vinader. Quan el veus, tanques la boca,
obres bé els ulls i afines l’orella. Transmissió de saber, testimoni
heretat: la memòria silenciada d’on venim, l’art d’aixecar i remenar la
catifa, la voluntat –sovint ingènua- de cantar les 40 al poder sense
pensar en els riscos, enmig de l’opció triada de ser pedra incòmode a la
sabata dels manaires. De deixar-s’hi la pell en l’intent de posar el
dit a la nafra, de no procurar mai pel delicat estomac del poder o de
burxar en totes les martingales econòmiques de Can 60.
Mil. Mil preguntes per a cada història. I mil dificultats.
Com aquell Brecht que es requeria per ‘les cinc dificultats per a dir la
veritat’: el valor d’escriure-la, la capacitat per cercar-la,
la responsabilitat de dir-la, l’encertar de trobar els codis i l’ús de
canals adients per saber difondre-la. En ‘Vina’, reconvocat avui com
l’amenaça silenciada i l’esperança bandejada del bon exemple. Modèlics
trànsits bíblics, va sobreviure resistint la dictadura i, per fer el
mateix, fer periodisme, va ser empresonat per la democràcia. Alguns, els
de sempre, ens ho volen fer oblidar. Hi ha silencis que encara duren i
perduren. Perquè Vinader és també antídot. Contra l’oblit. (…)
Davant la degradació i la deriva, tenim alternatives: nosaltres mateixos. Això ens diu. I porta raons acumulades. Qui
recerqui mètode per protegir el periodisme del mateix periodisme, pot
trobar en la pràctica de Vinader l’algoritme de la llibertat
d’expressió. És clar i és català: dubtar sempre, no conformar-se mai amb
la primera resposta i furetejar totes les coses que hi ha darrere les
coses. Fèrtil mètode vinaderià elevat al cub de la seva màxima:
preguntar, repreguntar, contrapreguntar.
Ho broda i ho aborda amb passió: periodisme és vigilar permanentment les estructures de tot poder constituït. Periodisme
és contrapoder, consciència crítica en una societat cada cop més
injusta i desigual. Potser també més absurda i surreal en aquest XXI.
Prou que ho sap en Vinader, que ha conegut totes les limitacions, totes
les imposicions i cadascuna de les misèries de la professió. De les
camises blaves a les redaccions i el jou i les fletxes a les capçaleres,
a l’exili i la presó per denunciar les trames del terrorisme d’estat
ultradretà. Passant per les mediocres pressions econòmiques dels amos
dels mitjans –que només tenen interessos- fins arribar –símptoma i
senyal- a l’aclaparadora absència actual d’equips d’investigació en
condicions.
Periodisme de referència, el de Vinader, front l’altre periodisme de reverència que ens assetja. Massa
coses quan t’interpel·la el pertot. Però dels desordenats gargots
apuntats el 2011 tot escoltant-lo, retenim tres apunts rabiüts vers la
lúcida lectura que fa del que es cou. L’auge del periodisme light,
l’autocensura i la corrupció, que també està sent periodística. Idò.
Ú i a pams, que fa pujada. Periodisme aparador:
superficial, de pindoleta i disseny, que ens bombardeja amb tot per no
fer-nos entendre res i combregar amb els insuportables monòlegs del
poder. Freturant dels elements que ens ajudin a entendre, analitzar i
reflexionar sobre el què passa i els seus perquès; mancat de les claus
que contribueixin a tenir criteris propis i a forjar-nos opinions
lliures.
Dos i ull viu, sota la llosa de la inquietant autocensura. Fabricada avui pels mateixos periodistes. La
censura en minúscula, pragmàtica, subtil, invisible, que rutlla sense
adonar-nos-en. Argumentari postmodern de silencis imposats, impostats:
“políticament incorrecte”, “això no toca”, “ja saps on estàs
treballant”, “qui paga mana”, “hi ha marro però millor no ficar-hi el
nas”. Acontentar l’amo, aferrissar-se a la cadira i –ulls clucs i ànima
cega- menysprear els més humils, via cultura dominant de la por. Això
diu Vinader. Avui. Aquí. Ara i encara.
I tres. D’alerta: el periodisme prostituït. En un
temps on fins la hipocresia i el cinisme ja és de pèssima qualitat, a
Vinader l’amoïna la cada cop més sovintejada presència de periodistes en
tèrbols sumaris judicials als Països Catalans. Relatius a xarxes
delictives, teranyines de narcotràfic o trames de corrupció policial.
“Periodistes acostumats a traficar amb la informació i treure benefici
personal de les seves relacions” afirma. I ens recorda que un dels
investigadors policials li va escatir: “després d’observar els seus
moviments queda clar que no seran, des d’un punt de vista jurídic
estricte, delinqüents: però són uns penques”. Periodisme patètic, el
titlla Vinader: aquell que viu de fer la ola a personatges de la pitjor
moralitat. I ens recorda que hi ha línies vermelles que no es poden
creuar ni en el pitjor dels casos ni en les més maldestres
circumstàncies. Abans es plega que travessar la línia de la
(in)dignitat.
Paraules directes a la neurona en els temps del capitalisme
senil, que recorden les mítiques proferides per Toni Negri a ‘El tren
de Finlàndia’: “Segueixen les ràfegues idiotes de les preguntes
dels periodistes. A propòsit convindria aprofundir en el caràcter
bestial de la ignorància i l’arrogància d’aquesta corporació, reprendre
el discurs, no simplement sobre la corporació —brutal i mesquina, però
tal vegada millor que altres—, sinó més aviat sobre els periodistes, en
singular, qui els paga, relacions de negocis, corrupció…». Avui, tot
acaba surant, alguns sumaris oberts als jutjats de Barcelona escateixen
la dimensió de la pandèmia.
Ahir, avui, demà, doncs: el present incert com a cruïlla del passat i el futur.
Mirar enrere, vés quines coses, i trobar el futur. A vegades cerquem
referències llunyanes que ens aixopluguin, altres miralls on veure’ns i
respostes distants on trobar-nos. I resulta que la sortida és a tocar.
Ben al costat i al llindar de la potència de la memòria. Perquè la
resposta és encara tancada a casa i no mès dallà de nosaltres mateixos.
Si les preguntes són les mateixes potser que les respostes també.
Alternativa memòria: nosaltres i els nostres i tot el 1939 a recer. I la
V de Vinader amb l’ HC de Huertas Claveria. I la MR de Montserrat Roig
amb la RB de Ramon Barnils. Que tornin totes i tots. I tornarà el
periodisme. Perquè quan memòria i futur coincideixen no hi ha derrota
possible.
És l’altra doctrina Vinader, contra aquella altra que el va
empresonar per recordar-nos, en una latent violència declarada, els
rigors de la llei del silenci, el pes de la mordassa i els odis del
poder. Rebobinem, doncs, la llargària i fondària d’on venim.
Per assumir el repte de la llibertat: molt més difícil i en pitjors
condicions ho van tenir tots ells sota el franquisme i van reeixir i
sobreviure. Més encara quan Vinader no vindica avui cap miracle.
Reivindica una mica, ni que sia, de periodisme. Esperançat en la
regeneració, prova de donar-nos claus i fils i agulles per si en
serveixen en la tasca d’enfilar altres horitzons, albirar nous camins i
seguir avançant. Vocació, mètode, armament cultural, coneixement profund
de les realitats socials i consciència crítica. Periodisme és, ens
xiula al moll de l’ós per passar-nos la fórmula, “convertir-se en
bastions de resistències davant la banalització imperant, davant la
corrent que tot ho converteix en espectacle”.
Amb V de Vinader: “feu del periodisme una trinxera d’ètica i
rigor, blindeu-vos davant tot desànim i disposeu-vos a fer-ho cada
vegada millor i anar cada cop més lluny”. També amb una mica de V de valentia, punt mig entre la covardia i la temeritat, segons la Grècia antiga.
Periodisme en temps convulsos. I per cloure, metàfora que
camina, Vinader parafrasejant Sarrionaindia: mentre no aprenem a
furetejar la foscor no sabrem escriure amb claredat. És la via
Vinader, estri en la caixa d’eines de qui vulgui. Gràcies, mestre;
gràcies, crack. Seguirem aprenent. Preguntant-te. Repreguntant-nos.
Contrapreguntant-los. Que és com s’arriba arreu i enlloc.